Desconstructivisme

Aquest article tracta sobre l'escola arquitectònica. Si cerqueu el moviment filosòfico-estètic, vegeu «Desconstrucció».

El desconstructivisme és una escola arquitectònica que va néixer a la fi dels anys 1980. Es caracteritza per la fragmentació, el procés de disseny no lineal, l'interès per la manipulació de les idees de la superfície de les estructures i, en aparença, de la geometria no euclidiana,^[1] (per exemple, formes no rectilínies) que s'empren per distorsionar i dislocar alguns dels principis elementals de l'arquitectura com l'estructura i l'envoltant de l'edifici. L'aparença visual final dels edificis de l'escola desconstructivista es caracteritza per una estimulant impredictibilitat i un caos controlat. Per a alguns autors té la seva base en el moviment teòric-literari també anomenat desconstrucció. Però el nom també deriva del constructivisme rus que va existir durant la dècada de 1920 d'on en reprèn part de la seva inspiració formal. Cal fer notar que el nom que ha quallat per a aquesta escola és precisament amb el prefix de i no amb el prefix des com pel moviment literari.^{[cal citació]}

Alguns esdeveniments importants en la història del moviment desconstructivista van ser el concurs internacional del parisenc Parc de la Villette (especialment la participació de Jacques Derrida i Peter Eisenman^[2] i el primer premi de Bernard Tschumi), l'exposició de 1988 del Museu d'Art Modern de Nova York Deconstructivist Architecture, organitzada per Philip Johnson i Mark Wigley, i la inauguració el 1989 del Wexner Center For The Arts a Columbus, dissenyat per Peter Eisenman. En l'exposició de Nova York es van exhibir obres de Frank Gehry, Daniel Libeskind, Rem Koolhaas, Peter Eisenman, Zaha Hadid, Coop Himmelb(l)au i Bernard Tschumi.

Des de l'esmentada exposició molts dels arquitectes associats al desconstructivisme s'han distanciat del terme. Tanmateix aquesta denominació va quallar i el seu ús actual inclou una tendència general de l'arquitectura contemporània.

Originalment, alguns dels arquitectes coneguts com a desconstructivistes estaven influïts per les idees del filòsof francès Jacques Derrida. Eisenman va mantenir una relació personal amb Derrida, però de tota manera va desenvolupar la seva aproximació al disseny arquitectònic molt abans de fer-se desconstructivista. Segons ell, el desconstructivisme s'ha de considerar una extensió del seu interès pel formalisme radical. Alguns seguidors del corrent desconstructivista estaven també influïts per l'experimentació formal i els desequilibris geomètrics dels constructivistes russos. Hi ha referències addicionals al desconstructivisme a diversos moviments del segle XX: la interacció postmodernitat/modernisme, expressionisme, cubisme i l'art contemporani. L'intent del desconstructivisme és alliberar l'arquitectura de les regles modernistes, que els seus seguidors jutgen constrictives, com «la forma segueix a la funció», «la puresa de la forma» i la «veritat dels materials» ("truth on materials").

El desconstructivisme inclou idees de fragmentació, processos no lineals, processos de disseny, geometria no euclidiana, negant polaritats com l'estructura i el recobriment. L'aparença visual dels edificis d'aquest estil es caracteritza per un caos controlat. Molts crítics del desconstructivisme veuen això com un mer exercici formal amb poc significat social. Però exemples com el Museu Guggenheim de Bilbao contradiuen aquesta tesi.