L'abast de les protestes va evolucionar des d'aleshores, amb moltes peticions de dimissió del llavors president Ianukóvitx i el seu Govern.[32] Molts manifestants es van unir a la causa de resultes de la violenta repressió dels manifestants el 30 de novembre i per «una voluntat de canviar la vida a Ucraïna».[9] Vers el 25 de gener del 2014, les protestes s'havien vist alimentades per la percepció d'una estesa corrupció, abús de poder i violació dels drets humans.[33] Els disturbis derivats de les protestes Euromaidan van fer témer una guerra civil.[34]
Les manifestacions van començar la nit del 21 de novembre de 2013, quan van esclatar protestes espontànies a la capital, Kíiv, després que el govern d'Ucraïna suspengués els preparatius de la signatura de l'acord d'Associació i un Tractat de Lliure Comerç amb la Unió Europea, en favor de relacions econòmiques més properes amb Rússia.[35][36][37][38][39] Al cap de pocs dies d'haver començat les manifestacions, un creixent nombre d'estudiants universitaris s'uniren a les prostestes.[40] L'Euromaidan ha estat caracteritzat en diverses ocasions com un esdeveniment de gran simbolisme polític per a la Unió Europea en si, sobretot perquè és «la manifestació més gran proeuropea mai realitzada en tota la història».[41]
Les protestes es dugueren a terme tot i la forta presència policial,[42][43] habitualment amb temperatures sota zero, i neu. L'escalada de la violència per part de les forces governamentals a primera hora del matí del 30 de novembre va causar que el nivell de protestes augmentés, amb 400.000–800.000 persones manifestant-se a Kíiv els caps de setmana de l'1[44] i el 8 de desembre.[45] En les setmanes posteriors, l'assistència a les protestes va fluctuar entre 50.000 i 200.000 durant les diverses concentracions organitzades.[46][47] L'1 de desembre es van produir violents aldarulls i també del 19 al 25 de gener, en resposta a la brutalitat policial i la repressió governamental.[48]
Des del 23 de gener, diversos edificis del governador i consells regionals de les óblasti (províncies) d'Ucraïna occidental van ser ocupats en una revolta per part d'activistes Euromaidan.[49] A les ciutats russòfones de Zaporíjia, Sumi, i Dnipropetrovsk, els manifestants també van intentar prendre els seus edificis del govern local, però es van trobar amb una considerable brutalitat policial.[49]
D'acord amb les enquestes de desembre 2013 (de tres enquestadors diferents) entre el 45% i el 50% dels ucraïnesos donaven suport a l'Euromaidan, mentre que entre el 42% i el 50% s'hi oposaven.[50][51][52] El suport més gran a la protesta es podia trobar a Kíiv (d'aproximadament el 75%) i a Ucraïna occidental (més del 80%).[50][53] Entre els manifestants Euromaidan, el 55% eren de la zona occidental del país, amb el 24% del centre d'Ucraïna i el 21% de l'est.[54]
En una enquesta duta a terme entre el 7 i 8 de desembre, un 73% dels manifestants s'havia compromès a seguir protestant a Kíiv durant tant de temps com fos necessari fins que les seves demandes fossin ateses.[9] Aquest nombre havia augmentat fins al 82% el 3 de febrer de 2014.[54] Les enquestes també mostraven que la nació es dividia per edats: mentre que la majoria dels joves estan a favor de la UE, les generacions de més edat (50 i més) més sovint preferien la Unió Duanera de Belarús, Kazakhstan i Rússia.[55] Més del 41% dels manifestants estaven disposats a participar en la presa d'edificis administratius a partir de febrer, en comparació amb el 13 i 19 per cent durant les enquestes del 10 i 20 de desembre de 2013. Alhora, més del 50 per cent estan disposats a participar en la creació d'unitats militars independents, en comparació amb el 15 i 21 per cent en els últims estudis, respectivament.[54] Segons una enquesta de gener, el 45% dels ucraïnesos donava suport a les protestes i el 48% dels ucraïnesos desaprovaven l'Euromaidan.[56]
Segons va escriure la periodista Lecia Bushak en l'edició de 18 de febrer del 2014 de la revista Newsweek,
"EuroMaidan s'ha convertit en alguna cosa molt més gran que només una resposta irada a la fallida política envers la UE. Es tracta ara d'expulsar Ianukóvitx i el seu govern corrupte; guiar Ucraïna lluny dels seus 200 anys de llarga, profundament entrellaçada i dolorosa relació amb Rússia, i defensar els drets humans bàsics com el de protestar, parlar i pensar lliurement i actuar pacíficament i sense l'amenaça del càstig."[57]
Un punt d'inflexió es va produir a finals de febrer, quan un nombre suficient de membres del partit del president van fugir o van desertar quan van perdre la majoria al parlament ucraïnès. Això li va donar a l'oposició una majoria, i, finalment, una prou gran per a un quòrum. Aquest parlament permeté aprovar una sèrie de lleis que treien la policia de Kíiv, cancel·laven les operacions contra la protesta, restauraven la Constitució de 2004, alliberaven els presos polítics, i sotmetien a judici polític el president Ianukóvitx, el qual, a més, fou destituït el 22 de febrer i la Rada Suprema immediatament va acordar abolir la Llei de política lingüística de 2012, que establia que on un determinat idioma fos parlat per almenys 10% dels habitants, aquest idioma podia adquirir el rang de llengua cooficial.[58] Ianukóvitch després, va fugir a la segona ciutat més gran d'Ucraïna, Khàrkiv i es negà a reconèixer les decisions del Parlament. Posteriorment, va reaparèixer a la ciutat russa de Rostov, pròxima a la frontera amb Ucraïna, i es va reafirmar en les seves declaracions anteriors, a més d'assenyalar que no es presentaria a les següents eleccions presidencials.
El Parlament va nomenar Oleksandr Turtxínov com a nou president d'Ucraïna de manera interina, i va convocar eleccions anticipades per al maig del 2014.[59][60][61][62] Posteriorment, el Parlament va nomenar també el líder opositor Arseni Iatseniuk com a nou Primer Ministre fins a la celebració de les eleccions.[63]
L'1 de març es van produir centenars de manifestacions a Khàrkiv, Donetsk, Odessa, Mikolaiv, Simferòpol i altres ciutats contra el nou govern.[64][65][66] El 3 de març Turtxínov es va negar a signar la resolució sobre l'abolició de la política lingüística fins que la Rada no elaborés una nova.[58]
↑Snyder, Timothy «Don't Let Putin Grab Ukraine». New York Times, 03-02-2014 [Consulta: 5 febrer 2014]. «"The current crisis in Ukraine began because of Russian foreign policy."»
↑El terme "Euromaidan" es va fer servir inicialment com a hashtag a Twitter. El nom està format per dues parts: "Euro" és l'abreviatura d'Europa i "maidan" fa referència a Maidan Nezaléjnosti (Plaça de la Independència), la principal plaça de Kíiv, on se centren les protestes. El primer dia de les protestes es va crear un compte a Twitter anomenat justament Euromaidan. Ben aviat va esdevenir popular als mitjans de comunicació internacionals.