L'expressió figura o forma de la Terra té diversos significats en la geodèsia segons la manera com es fa servir i la precisió amb la qual s'ha de definir la mida i forma de la Terra. La superfície topogràfica real és més aparent amb la seva varietat de geomorfologies i superfícies d'aigües. Aquesta és, de fet, la superfície en la qual efectivament es fan els mesuraments de la Terra. Tanmateix no és adequat per les computacions matemàtiques exactes, perquè les fórmules que es necessitarien per tenir en compte les irregularitats necessitarien una quantitat prohibitiva de càlculs. La superfície topogràfica és dins l'àmbit dels topògrafs i hidrògrafs.
El concepte pitagòric de Terra esfèrica ofereix una superfície simple la qual és fàcil de tractar matemàticament. Molts càlculs astronòmics i de navegació la fan servir com a representació de la superfície de la Terra. Mentre que l'esfera és una aproximació propera de l'autèntica forma de la Terra i satisfactòria per a molts propòsits, els geodèsics interessats en el mesurament de llargues distàncies en continents i oceans necessiten una forma més exacta. Les aproximacions més ajustades van des de modelar la forma de la Terra com un esferoide oblat o un el·lipsoide oblat a l'ús d'harmònics esfèrics o aproximacions locals en termes d'el·lipsoide de referència. Tanmateix la idea d'una superfície plana o planar de la Terra encara és acceptable per estudis en zones petites, ja que la topografia local és més important que la curvatura. Els estudis de taula plana es fan per àrees relativament petites, i no es té en compte la curvatura de la Terra. L'estudi d'una ciutat es podria probablement calcular com si la terra fos una superfície plana de la mida de la ciutat. Per aquestes petites zones les posicions exactes es poden determinar relativament respecte a cadascuna de les altres sense considerar la mida i forma de la Terra sencera.
Des de mitjans-i fins a finals-del segle xx, les investigacions en geociències contribuir amb dràstiques millores en la precisió de la Forma de la Terra. La utilitat primordial (i la raó del seu finançament, bàsicament militar) d'aquesta millora en la precisió van ser les dades geogràfiques i gravitacionals obtinguts per als sistemes de navegació inercial de míssils balístics. Aquest finançament va comportar l'expansió de les disciplines geocientífiques, fomentant la creació i el creixement de diversos departaments de geociències en moltes universitats.[1]