Back Populisme Afrikaans شعبوية Arabic Populismu AST Populizm Azerbaijani پوپولیست AZB Папулізм Byelorussian Папулізм BE-X-OLD Популизъм Bulgarian জনতুষ্টিবাদ Bengali/Bangla پۆپیولیزم CKB
El populisme és un terme polític imprecís per designar posicions ideològiques heterogènies, fetes de «promeses a la ciutadania tenint la certesa que no es podran complir».[1] Es destaquen per la seva aversió discursiva a les elits econòmiques, científiques i intel·lectuals, el seu rebuig dels partits tradicionals, la seva denúncia de l'egoisme per part de les classes privilegiades[2] i la seva constant apel·lació al «poble» com a font del poder[3] i un vague «sentit comú» com criteri superior als arguments científics.[2] Es consideren «enllà de les ideologies que totes han fracassat». En un discurs populista els èxits s'expliquen com un resultat de les «virtuts del poble». Els problemes i fracassos, al contrari, són atribuïts als vicis dels «altres».[4][5]
Segons el vent de l'època els «altres» poden ser el poble veí, els forasters, els infidels, els refugiats, un grup ètnic diferent, una minoria, els aturats, etc. És una forma d'antiintel·lectualisme que prefereix explicacions simples «que el poble entén» al discurs complex de tècnics o de polítics «tradicionals». Es troba a molts llocs del món en moltes formes, puix que la seva forma s'adapta a les sensibilitats locals.[6] El terme és vist com a despectiu en el sentit d'aprofitament a través de la manipulació de les aspiracions del poble per obtenir un benefici.[7]
Si dir a la gent el que vol escoltar és una eina retòrica inherent a la política i a la publicitat, els populistes, per manca de línia ideològica, fan servir exclusivament la demagògia en els seus texts, missatges i discursos.[8]
En un partit tradicional sempre hi ha més o menys clara una línia ideològica subjacent i uns principis que es canvien només de mica en mica. En canvi, un partit populista pot canviar d'un dia per l'altre segons què cregui que vol sentir el poble, o el mateix dia segons l'auditori, sigui per exemple un grup d'empresaris o de treballadors. Compten amb la capacitat d'oblit de la plebs i que un missatge que faci molt de soroll avui esborrarà el missatge contradictori d'ahir. «L'ambigüitat doctrinal traspassa les barreres ideològiques i sociològiques, estableix uns enemics fàcilment detectables i planteja solucions fàcils a problemes complexos».[2]
Segons l'investigador Adam Majó,[9] més que partits populistes i altres que no ho són, el que hi ha són partits més o menys populistes en la mesura que reuneixen un seguit de característiques: respostes senzilles a problemes complexos, l'apel·lació del poble enfront de les elits, els lideratges carismàtics, la identificació d'un culpable fàcil o la utilització de teories de la conspiració.[10]
- ↑ Ramoneda, Josep «‘Populisme’, un mot massa ple». Ara, 05-07-2016. «Tot el que incomoda el PP, Ciutadans i el PSOE és titllat de populista»
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Antón-Mellón, 2017.
- ↑ «Populisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Rius, Marc «Populisme o nostàlgia?». Catalunya Plural, 04-12-2012.
- ↑ López, Jaume «Populisme independentista i raó». El Punt Avui, 11-07-2016, pàg. 5.
- ↑ Bertra, 2010, p. 4.
- ↑ «Populisme». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Franco, Josep «No digueu populisme, digueu demagògia!». El periscopi, 21-11-2016. Arxivat de l'original el 2017-02-16 [Consulta: 16 febrer 2017].
- ↑ Majó Garriga, Adam. Set de mal: desxifrant el feixisme del segle XXI. Lleida: Pagès Editors, 2020. ISBN 978-84-1303-172-9.
- ↑ Suso, Roger. «L'extrema dreta s'alia amb el conspiracionisme a Alemanya contra les mesures per aturar la COVID-19». Directa, 22-05-2020. [Consulta: 26 maig 2020].