WMAP

WMAP

Tipus de missió	observatori espacial
Operador	NASA
NSSDCA ID	2001-027A
Núm. SATCAT	26859
Durada de la missió	9 anys, 1 mes, 2 dies
Propietats de la nau
Massa	835 kg 763 kg
Dimensions	5,1 () × 3,6 () m
Potència	419 W
Inici de la missió
Llançament espacial Data 30 juny 2001 Lloc Complex de llançament 17, la Força Espacial de Cap Canaveral
Vehicle de llançament	Delta II
Fi de la missió
Desactivat	28 octubre 2010
Telescopi principal
Tipus	Telescopi gregorià
Longituds d'ona	23 GHz a 94 GHz

La Wilkinson Microwave Anisotropy Probe (WMAP, «Sonda Wilkinson d'anisotropia de microones») va ser una sonda espacial de la NASA que va funcionar entre 2001 i 2010 per mesurar les diferències de temperatura a través del cel en el fons còsmic de microones (CMB), una calor radiant romanent del big-bang.^[1][2] Encapçalada pel professor Charles L. Bennett de la Universitat Johns Hopkins, la missió es va desenvolupar en una col·laboració conjunta entre el Goddard Space Flight Center de la NASA i la Universitat de Princeton.^[3] La nau espacial WMAP va ser llançada el 30 de juny de 2001 des de Florida. La missió WMAP va succeir a la missió espacial COBE i va ser la segona nau espacial de classe mitjana (MIDEX) del programa Explorer de la NASA. El 2003, MAP va ser rebatejat com a WMAP en honor al cosmòleg David Todd Wilkinson (1935–2002),^[3] que havia estat membre de l'equip científic de la missió. Després de nou anys d'operacions, WMAP es va apagar el 2010, després del llançament de la nau espacial Planck, més avançada, per l'Agència Espacial Europea (ESA) el 2009.

Els resultats de la sonda WMAP van tenir un paper clau en l'establiment del model estàndard de cosmologia actual: el model Lambda-CDM. Les dades WMAP s'ajusten molt bé a un univers dominat per l'energia fosca en forma de constant cosmològica. Altres dades cosmològiques també són coherents i juntes restringeixen estretament el model. En el model Lambda-CDM de l'univers, l'⁣edat de l'univers és de 13,772±0,059 mil milions d'anys. La determinació de l'edat de l'univers de la missió WMAP garanteix una precisió superior a l'1%.^[4] La taxa d'expansió actual de l'univers és (vegeu constant de Hubble) de 69,32±0,80 km·s⁻¹·Mpc⁻¹. El contingut de l'univers consta actualment de 4,628%±0,093% de matèria bariònica ordinària; 24,02%+0,88%
−0,87% 24,02%+0,88%
−0,87% de matèria fosca freda (MDL) que ni emet ni absorbeix llum; i 71,35%+0,95%
−0,96%71,35%+0,95%
−0,96% d' energia fosca en forma de constant cosmològica que accelera l'⁣expansió de l'univers.^[5] Menys de l'1% del contingut actual de l'univers es troba en neutrins, però les mesures de WMAP han trobat, per primera vegada el 2008, que les dades mostren l'existència d'un fons còsmic de neutrins^[6] amb un nombre efectiu d'espècies de neutrins de 3,26±0,35. El contingut apunta a una geometria plana euclidiana, amb curvatura (${\displaystyle \Omega _{k}}$ ) de −0,0027+0,0039
−0,0038 −0,0027+0,0039
−0,0038. Les mesures WMAP també donen suport al paradigma d'inflació còsmica de diverses maneres, inclosa la mesura de la plenitud.

La missió ha guanyat diversos reconeixements: segons la revista Science, el WMAP va ser l'⁣Avenç de l'any del 2003.^[7] Els documents de resultats d'aquesta missió van ser el primer i el segon a la llista "Super Hot Papers in Science Since 2003".^[8] Dels articles de física i astronomia més referenciats de tots els temps a la base de dades INSPIRE-HEP, només tres s'han publicat des de l'any 2000, i tots tres són publicacions WMAP. Bennett, Lyman A. Page Jr. i David N. Spergel, aquest últim de la Universitat de Princeton, van compartir el premi Shaw 2010 en astronomia pel seu treball en la sonda WMAP.^[9] Bennett i l'equip científic de WMAP van rebre el premi Gruber 2012 en cosmologia. El Premi Breakthrough 2018 en Física Fonamental es va atorgar a Bennett, Gary Hinshaw, Norman Jarosik, Page, Spergel i l'equip científic WMAP.

L'octubre de 2010, la nau espacial WMAP va quedar abandonada en una òrbita heliocèntrica de cementiri després de completar nou anys d'operacions.^[10] Totes les dades de WMAP s'han donat a conèixer al públic i han estat sotmeses a un escrutini acurat. El llançament de dades oficial final es va fer el 2012.^[11][12]

Alguns aspectes de les dades són estadísticament inusuals per al model estàndard de cosmologia. Per exemple, la mesura a escala angular més gran, el moment quadrupolar, és una mica més petit del que prediria el model, però aquesta discrepància no és molt significativa.^[13] Un gran punt fred i altres característiques de les dades són estadísticament més significatius, i la investigació continua a partir d'aquestes dades.