Alfabet

L'alfabet és el conjunt de les lletres emprades en l'escriptura d'un llenguatge,^[1] el conjunt de símbols, anomenats lletres, que codifiquen una llengua escrita. La codificació de l'alfabet (almenys en una primera època, quan l'escriptura diferia molt poc de la parla) consisteix a representar un so per mitjà d'un símbol o lletra; es contraposa així als sil·labaris i als ideogrames. El mot prové del nom de les lletres alfa (α) i beta (β), que són les dues primeres de l'alfabet grec. Val a dir que el seu sinònim, abecedari, prové del nom de les quatre primeres lletres de l'alfabet llatí: a, be, ce i de (en llatí ABECEDARIVS).

Cada idioma té el seu propi codi sistematitzat, que pot ser particular per a ella mateixa o variacions d'un altre. Així, per exemple, tots els alfabets en ús a l'Europa occidental provenen de l'evolució de l'alfabet del llatí clàssic. De manera similar, l'alfabet llatí i l'alfabet ciríl·lic neixen de l'alfabet grec, que prové de l'alfabet fenici, d'on sorgeix també l'alfabet iber. Quant a les relacions entre l'alfabet fenici i l'ugarític amb altres alfabets més antics i amb l'escriptura cuneïforme i jeroglífica, en particular, així com els lligams amb els alfabets de les llengües indo-àries, si bé són menys clares, també indiquen un origen comú de la majoria d'alfabets.

De vegades no és clar la frontera entre un nou alfabet i una adaptació del mateix alfabet, usualment amb diacrítics, com passa amb les llengües romàniques, que usen grafies no presents al llatí original o accents, signes de puntuació i altres modificadors. Com que l'evolució fonètica de cada idioma és més ràpida que la gràfica, no hi ha una correspondència unívoca entre les lletres de l'alfabet i els fonemes, és a dir, la pronunciació de cada llengua pot variar tot i referir-se a la mateixa lletra. Per aquest motiu l'ortografia dicta les normes per escriure correctament un idioma.