Alfabet hebreu

Alfabet hebreu

Tipus	abjad, escriptura de caixa única, escriptura natural i alfabet basat en escriptura hebrea
Llengües	hebreu, ídix i judeocastellà
Creació	segle II aC
Període	Des del segle iii aC i fins al dia d'avui.
Basat en	alfabet arameu
Història	history of the Hebrew alphabet (en)
Sistema pare	Jeroglífic egipci Escriptura protosinaítica Alfabet fenici Alfabet arameu Alfabet hebreu
Sistemes germans	Alfabet àrab Alfabet nabateu Alfabet siríac Alfabet palmireà Alfabet mandeu Alfabet brahmi Escriptura pahlaví Alfabet sogdià
ISO 15924	Hebr  (125 )
Direcció del text	de dreta a esquerra
Interval Unicode	[1] [2]

L'alfabet hebreu, també conegut com a àlef-bet en hebreu a partir del nom de les primeres dues lletres, és un conjunt de 22 lletres usades en l'escriptura del llenguatge hebreu. A banda de per l'idioma hebreu, aquest alfabet també ha estat usat i s'usa, amb algunes adaptacions, per l'escriptura de diferents llengües de la diàspora jueva, com ara el judeoàrab, el judeoespanyol (o sefardita), l'ídix, el judeoprovençal (o shoadit), i fins i tot el català. Alguns dels seus caràcters també s'usen en el domini de les matemàtiques.

Estrictament, l'alefat és un abjad (és a dir un sistema d'escriptura on les vocals no estan representades) com l'àrab. Igual que aquest, l'escriptura es fa de dreta a esquerra, les lletres no tenen una forma majúscula i algunes poques d'elles canvien de forma d'acord amb la seva posició. També com a l'àrab, existeix una forma d'impremta i una de cursiva.

Per la representació dels sons vocals, tret de determinats casos en què una consonant pren un so vocal, es fa servir un sistema de diacrítics anomenat נקוד - niqqud (= puntuació), que fou inventat i incorporat molt més tardanament. Els diacrítics normalment no es fan servir fora dels diccionaris, textos infantils i d'aprenentatge, i en la lectura de la Bíblia. En aquest últim cas, el niqqud es complementa amb un conjunt de marques de tˁeʕamim (= gustos de) cantil·lació, o entonació per la lectura correcta dels textos masorètics (= tradicionals, o traspassats per tradició, referint-se als textos sagrats del Judaisme).

Una dificultat en la lectura de l'hebreu per als no nadius rau en el fet que les lletres representen diferents sons en funció de la seva posició a la paraula, així com en alguns casos en funció de les lletres precedents o següents. També existeix el problema invers, quan, a l'hebreu modern, dues lletres es pronuncien igual (dit homofonia).

Cal tenir en compte que l'hebreu no fou parlat quotidianament durant més de dos mil anys, i fou conservat principalment en lectures religioses, i per tant alguns sons originals han desaparegut en algunes comunitats jueves d'Europa (on no existien aquells sons) i en el parlar normal de gran part dels israelians. De totes maneres, encara pot sentir-se molta gent (normalment d'origen asiàtic) que segueix emprant els sons originals.