Amado Nervo

Plantilla:Infotaula personaAmado Nervo

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Juan Crisóstomo Ruiz de Nervo y Ordaz Modifica el valor a Wikidata
27 agost 1870 Modifica el valor a Wikidata
Tepic (Mèxic) Modifica el valor a Wikidata
Mort24 maig 1919 Modifica el valor a Wikidata (48 anys)
Montevideo (Uruguai) Modifica el valor a Wikidata
Ambaixador de Mèxic
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódiplomàtic, poeta, assagista, periodista, escriptor Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènerePoesia i Spanish American literature (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata


Find a Grave: 18876 Modifica el valor a Wikidata

Amado Nervo (Tepic - (Jalisco) avui Nayarit, 27 d'agost de 1870 - Montevideo (Uruguai), 24 de maig de 1919) fou un poeta, literat i prosista mexicà.

Feu els estudis en diversos col·legis i després en les universitats de Mèxic i París, i després fou professor per oposició de literatura en l'Escola Nacional Preparatòria de Mèxic. Més tard ingressà en la carrera diplomàtica, sent nomenat el 1905 segon secretari de la Legació de Mèxic a Madrid, el 1909 ascendí a primer secretari i després ministre plenipotenciari a Espanya.

Nervo fou un dels poetes americans més notables i les seves composicions són tan populars entre els poetes espanyols com els d'Amèrica Llatina. També fou un notable prosista i va col·laborar en la major part dels diaris americans i d'Espanya a la que considerava la seva segona pàtria

Com a diplomàtic, viatjà per Europa i Amèrica i encantà a tothom amb la seva sinceritat.[1]

El 31 d'agost de 1901, trobà en el camí de la vida a la que seria la seva musa inspiradora, la musa del dolor, de la plena gràcia, de l'esperança. S'anomenava Ana i morí jove i bonica.

El poeta la cantà en els versos de La amada inmóvil (1920), el seu llibre pòstum.

La poesia d'Amado Nervo deia així:

« Pasó con su madre. ¡Qué rara belleza!
¡Qué rubios cabellos de trigo garzul!
¡Que ritmo en el paso!
¡Qué innata realeza de porte!
¡Qué formas bajo el fino tul!...
Pasó con su madre. Volvió la cabeza:
¡Me clavó muy hondo su mirada azul!
Quedé como en éxtasi...
..........................Con febril premura,
"¡Síguela!", gritaron cuerpo y alma al par.
...Pero tuve miedo de amar con locura,
de abrir mis heridas, que suelen sangrar,
¡Y no obstante toda mi sed de ternura,
cerrando los ojos, la dejé pasar!
[2]
»
  1. Enciclopèdia Espasa, Volum núm. 38. pàg. 279. ISBN 84-239-4538-3
  2. Enciclopèdia Estudiantil núm. 2 any I (1962), pàg 16. (Registre Nº. 4977/62)

Developed by StudentB