L'arqueig (també anomenat tonatge)[1] és la mesura convencional de la capacitat o volum intern dels vaixells.[2] Es mesura en tones d'arqueig brut (GT), tones d'arqueig net (NT) o tones Moorson (GRT) i (NRT). A l'època medieval i moderna es mesurava principalment en bótes, i en altres casos en quintars, salmes o cafisos. L'Organització Marítima Internacional, OMI (en anglès, IMO) recomana la seva utilització com a paràmetre en convenis, lleis i reglaments, i també com a base per a dades estadístiques relacionades amb el volum total o capacitat utilitzable dels vaixells mercants. Entre d'altres, depenen de l'arqueig la taxació de drets i serveis de port, dic i pas per canals, així com les atribucions dels títols professionals de la marina mercant.[3]
l'Organització Marítima Internacional va adoptar les resolucions preses a la «Conferència internacional sobre arqueig de vaixells» del 23 de juny de 1969. Els nous reglaments d'arqueig van entrar en vigor per a tots els vaixells nous el 18 de juliol de 1982[4] però als vaixells existents se'ls va donar un període de migració de 12 anys per garantir-los unes condicions econòmiques raonables, ja que el port i altres quotes es cobren segons l'arqueig del vaixell. Aquesta Conferència defineix dues mides: «arqueig net» que substitueix a «arqueig de registre net» i «arqueig brut» substituint «arqueig de registre brut».[3]
<ref>
no vàlida;
no s'ha proporcionat text per les refs nomenades revistamarina
<ref>
no vàlida;
no s'ha proporcionat text per les refs nomenades BOE