Arquitectura Harvard

L'arquitectura Harvard és una arquitectura de computadors amb les vies d'emmagatzematge i de senyal físicament separats per a instruccions i dades. El terme es va originar a l'ordinador Harvard Mark I basat en relés, que emmagatzemava instruccions en cinta perforada (24 bits d'ample) i les dades als comptadors electromecànics. Aquestes primeres màquines tenien l'emmagatzematge de dades totalment contingut dins de la unitat central de processament, i no proporcionaven accés a l'emmagatzematge d'instruccions com a dades. Els programes havien de ser carregats per un operador; el processador no es podia inicialitzar ell mateix.

Avui dia, la majoria dels processadors implementen aquest tipus de vies de senyals separades per motius de rendiment, però en realitat implementen una arquitectura de Harvard modificada, pel que pot suportar tasques com carregar un programa d'emmagatzemat a disc com a dades i després executar-lo.

Originalment, el terme arquitectura Harvard feia referència a les arquitectures de computadores que utilitzaven dispositius d'emmagatzematge físicament separats per a les instruccions i per a les dades (en oposició a l'Arquitectura de von Neumann). El terme prové de la computadora Harvard Mark I, que emmagatzemava les instruccions en cintes perforades i les dades en interruptors.

Aquests ordinadors primerencs tenien un espai d'emmagatzematge de dades contingut enterament dins la unitat de procés de dades i no tenien accés a les instruccions com a dades.

En l'arquitectura Harvard no cal que ambdues memòries comparteixin característiques. En particular l'amplada de paraula, temporització, tecnologia i estructura d'adreçament poden ser diferents. En alguns sistemes les instruccions s'emmagatzemen en memòries només de lectura (ROM) i les dades en memòria RAM. La memòria d'instruccions sovint és força més gran que la memòria de dades.