Arquitectura paleocristiana

L'arquitectura paleocristiana, també anomenada arquitectura cristiana primitiva, és aquella que fou realitzada entre finals del segle iii —sota el mandat de Constantí I el Gran— i fins al segle vi —l'època de l'emperador Justinià I. Nasqué principalment per satisfer la necessitat de construcció d'estructures pròpies per a la religió cristiana.^[1]

Encara que es va originar a Síria i Egipte, va passar ràpidament a Occident, i va ser a Roma —centre de la cristiandat— on se'n van produir les primeres manifestacions de monuments d'arquitectura, en l'àmbit dels cementiris o catacumbes; era una etapa de clandestinitat a causa de les persecucions de què eren objecte aquells qui practicaven la religió cristiana. En aquesta mateixa època, per celebrar les assemblees de culte religiós s'utilitzaven habitatges privats, adaptant algunes de les seves sales per a aquests fins (domus ecclesiae).^[1]

L'etapa següent comença l'any 313 amb l'Edicte de Milà, promulgat pels emperadors Constantí el Gran —després de la seva conversió— i Licini I, segons el qual es van atorgar als cristians plens drets de manifestació pública de les seves creences:

A partir d'aquesta legalització de la religió cristiana aparegueren tres nous models arquitectònics, encara que de fet es tractava de reinterpretacions d'estructures anteriors: les basíliques, els baptisteris i els mausoleus. Aquests dos darrers edificis van adoptar majoritàriament la planta centralitzada, circular o poligonal, que s'adaptava millor a la funció complexa a la qual eren destinats. El que més destacà, però, va ser l'aparició de les basíliques, adaptant l'edifici romà del mateix nom; la funció, tanmateix, va passar de ser civil a religiosa.^[2] La raó principal de la basílica paleocristiana és aconseguir l'espai arquitectònic desitjat, mitjançant el cobriment del que formaven el pòrtic columnat per dues stoà gregues afrontades; això passava si provenien del model del temple grec, encara que es creu que la tipologia arquitectònica deriva del temple romà. Els temples eren considerats tant per la religió grega com per la romana la residència del Déu, i la funció no era ser un lloc de pregària per als ciutadans: els sacrificis es feien fora, raó per la qual l'altar es trobava normalment davant l'edifici i aquest, com que no havia d'acollir massa gent, podia tenir unes estances interiors més petites que no pas en el cas cristià. Bruno Zevi ho descrivia així:

No s'ha arribat a una conclusió clara sobre quan i com va començar l'art paleocristià, tant en l'arquitectura com en la pintura, ni com els models van poder ser difosos d'un lloc a un altre.^[4]