El barroc és, a la vegada, un període històric i un moviment cultural que es va estendre a Europa i a les seves colònies cap als inicis del segle xvii i els inicis del segle xviii.[1]
Com a corrent artístic va influir sobre la literatura, l'escultura, la pintura, la música, l'arquitectura i les arts escèniques. L'art espectacular del barroc recordava la gran òpera del moment. Durant un temps, el terme barroc s'havia fet servir per a descriure quelcom artificialment complex i extravagant, i no va ser fins al segle xix quan va començar a fer-se servir per a anomenar l'art i l'arquitectura del segle xvii, amb què es van crear alguns dels edificis, escultures i quadres més grans i dramàtics de la història de l'art.[2][3] L'estil barroc va sorgir a mitjans del segle xvi, després del Concili de Trento. D'ací es va estendre cap a la major part d'Europa. Fou un moviment que va impulsar un estil artístic que es dirigia no sols a les elits sinó al poble illetrat. Així, en òpera, dansa, teatre, pintura i arquitectura, el barroc utilitza una iconografia directa i teatral, amb tendència a una abundància d'ornamentació. Durant els segles xviii i xix, el terme «barroc» va tenir un sentit pejoratiu, sinònim de sobrecarregat, desmesurat i irracional. Fou revalorat a la fi del segle xix per intel·lectuals com Jacob Burckhardt; i el segle xx fou analitzat de nou per Benedetto Croce i Eugeni d'Ors. En general s'entenia com l'etapa de decadència que seguia a qualsevol corrent artístic.[1]
Com a període temporal, el barroc se situa entre els períodes del Renaixement i el Neoclàssic.[1] Va estar molt de moda en les monarquies absolutistes, ja que n'emfasitzava l'autoritat, riquesa i estil de vida. El també anomenat estil de l'absolutisme va ser usat per l'Església catòlica per a mostrar el seu poder contra els nombrosos moviments culturals revolucionaris que van produir una nova ciència i noves formes de religió, com la reforma protestant; per això, on es va desenvolupar més fou a Itàlia, Espanya, França, Àustria, sud d'Alemanya i Europa central. El tema estrella era la religió i l'estil, molt teatral, tendia a ser ampul·lós i afectadament dramàtic.[2]