La batalla de Munda (17 de març de 45 aC) va ser un enfrontament entre els cesarians i pompeians. El resultat de l'enfrontament fou una victòria per Juli Cèsar, comandant de l'exèrcit cesarià sobre els pompeians sota el comandament de Tit Labiè i els fills del difunt Gneu Pompeu Magne, Gneu Pompeu i Sext Pompeu, vora a les planes properes de l'antiga colònia romana de Munda.[2] Munda constitueix l'última batalla de la Segona guerra civil romana.
Es va tractar de la més perillosa i difícil de les batalles de César, el qual va arribar a pensar fins i tot a suïcidar-se en el seu moment crític. El dictador va presentar batalla en un terreny desfavorable, en haver de travessar un torrent i pujar a l'elevat turó on s'havia fortificat el Pompeu. Tanmateix, la ferocitat amb què va combatre la Legió X Equestris (la futura Gemina) va evitar que els cesarians fossin envoltats i va permetre que despleguessin la seva cavalleria. Tit Labiè va traslladar llavors les seves tropes per interceptar-los, però el moviment va ser interpretat per la resta dels pompeians com l'inici de la retirada, la qual cosa va precipitar el desastre.
Després d'aquesta sagnant victòria i la mort dels líders de la factio pompeiana: Tit Labiè, Publi Ati Var i Gneu Pompeu; César va poder tornar a Roma i ser nomenat dictador perpetu. El seu posterior assassinat, iniciaria la Tercera guerra civil romana i portaria al seu renebot August a convertir-se en el princeps, el primer emperador romà.
