El budisme zen (en japonès: 禅, 'meditació silenciosa') és el nom d'una variant del budisme mahayana practicat primer a la Xina amb el nom de chan. Més tard, arribà al Japó sota el guiatge del monjo Eisai (1191) i va ser perfeccionat pel monjo Dogen (1227). L'objectiu fonamental de la pràctica zen és l'assoliment de la il·luminació interior o satori.
Sota aquesta denominació japonesa, sol al·ludir-se a un ventall molt ampli d'escoles i pràctiques budistes esteses per tota l'Àsia oriental. Durant la seva propagació a partir de la Xina, aquesta disciplina va patir poques modificacions, encara que rebés una clara influència per part de les cultures d'acollida.
Les principals escoles del budisme zen pròpiament japonès són rinzai, soto i obaku. Es distingeixen per la especialització en les diferents tècniques de meditació, com el koan o el zazen.