Casa

No s'ha de confondre amb Llar.
Uma, casa comunal tradicional del poble mentawai, a Indonèsia.

Una casa és tot edifici destinat a servir d'habitació humana.[1] La casa, formada pel sostre i les parets que tanquen un recinte, ha servit i serveix per refugiar-se de la pluja, el vent, el fred i la calor o altres inclemències meteorològiques, així com de possibles intrusos humans o animals.

Els sinònims: habitatge, habitació,[2] habitança,[3] s'apliquen en el dret, l'economia i, en l'arquitectura i l'urbanisme, ja que concreten el caràcter excessivament genèric i extensiu del mot casa, tot assimilant-lo al paradigma mes estès de la casa actual que no és altre que la casa urbana familiar, segons el principi d'una casa per a una família en una ciutat, vila o poble. Aquest tipus de casa, la que es construeix majoritàriament en els barris i polígons de les ciutats actuals, en forma d'habitatges o apartaments en edificis plurifamiliars, constitueix una tipologia relativament recent, sorgida en resposta a la crítica que els moviments higienistes des del Segle XIX formularen respecte a les condicions dels habitatges del proletariat urbà a les ciutats d'Europa, quan diverses famílies s'acumulaven, en la més absoluta promiscuïtat, convivint amb poc espai, en habitatges insans sense vàter[4] ni ventilació.

La casa urbana familiar es compon de les següents dependències o habitacions: la sala d'estar com a espai o cambra principal, que habitualment fa també les funcions de menjador, on els membres de la família es reuneixen i s'hi fan les activitats pròpies de la vida en comú així com rebre visites dels amics, fer celebracions, etc.; el conjunt dels dormitoris dels membres de la família o parents, convidats, etc.; i es completa amb els espais per als serveis que són la cuina i la cambra de bany. Aquest tipus de casa pot ser més o menys extensa, tenir més o menys dependències, fins i tot altres dependències com: despatx, biblioteca, sala de jocs, estudi, etc.; adoptar diverses formes o tipus com: d'apartament o pis en un sol pla, o pis «dúplex», o casa adossada unifamiliar o xalet unifamiliar, etc.

La casa urbana familiar és un tipus edificatori molt adaptable, ja que un cop establertes les seves característiques basades en la composició d'una família típica formada una parella i els seus fills, pot ser adoptada sense dificultats pels diferents tipus de família, compartida per grups de persones en estades llargues, mitjanes i fins i tot per estades curtes o de cap de setmana com les del turisme de tipus «home sharing» que s'ha estès recentment per gairebé tot Europa.

Altre adaptació de la casa urbana familiar és per a usos terciaris com oficines de petites empreses, despatxos professionals o, estudis, cases d'hostes i d'acollida etc. L'ús terciari s'ha estès en gran part dels habitatges grans de les finques urbanes construïdes abans del 1950 als Eixamples de Barcelona i València, Palma i altres ciutats.

Les característiques i paràmetres que defineixen la casa urbana familiar o l'habitatge, es regulen en la legislació específica sobre habitatge,[5] en la normativa urbanística i, en el seu cas, en les Ordenances Municipals. La superfície de la casa urbana familiar és força variable, des d'un mínim d'uns 20 m² que admeten les Ordenances[6] fins a un màxim legalment no limitat, si bé les superfícies compreses entre 55 o 140 m² són les més freqüents en les promocions actuals. Aquest tipus d'habitatge és la base de l'urbanisme actual, constitueix un índex estadístic fonamental per a la planificació del creixement urbà; és la base de la indústria de la construcció i del sector econòmic corresponent (fàbriques de material de construcció, agències immobiliàries o botigues de parament de la llar, etc., entre d'altres.

Però, per damunt de tot, la casa és la llar, el lloc de la vida familiar, en conseqüència, reflecteix les formes de vida i d'organització social. La casa aglutina el conjunt de significats i significants més ampli de la vida privada. És en aquest sentit que molts autors veuen la casa com el resultat històric d'un procés cultural i el reflex d'una societat determinada. Per exemple, l'uma que il·lustra aquest article és la casa comunal tradicional del poble mentawai, a Indonèsia, i reflecteix un esquema organitzatiu local propi d'una cultura molt diferent de la nostra. D'altra banda, la casa japonesa, la iurta dels pobles siberians o el tipi dels indis de les praderes dels Estats Units d'Amèrica reflecteixen les cultures corresponents, tant com la casa de cos catalana, la casa pinariega de les províncies de Burgos i Sòria, o la casa extremenya, reflecteixen les de les nostres contrades, amb matisos i diferències, fins i tot, en l'àmbit regional.[7][8][9]

Al llarg de la història de la humanitat, des de la prehistòria fins als temps actuals, la casa o habitat humà es pot classificar en dos tipus bàsics relacionats amb l'estructura familiar inserida en els fonaments de la cultura corresponent, aquests tipus són :

  • La casa familiar: segons el principi citat d'una casa per a una família, la qual pot ser més o menys extensa, abastar altres persones com, esclaus, servents, aprenents, etc. sempre sota la primacia de l'estructura familiar.
  • La casa comunal o col·lectiva: Fou el primer tipus d'habitatge, acollia en coves o cabanyes a grups d'un nombre variable de membres, lligats o no per llaços de parentiu o altres. Actualment hi ha encara pobles primitius l'hàbitat dels quals és una llar comunal, si bé és molt més freqüent i estès el tipus de casa col·lectiva el qual acull diverses famílies o nuclis familiars en un únic edifici, amb separacions funcionals i/o físiques que delimiten espais individuals per a cada nucli així com els espais comuns. La casa llarga de l'Amazònia, on conviuen diverses famílies en construccions allargassades (d'aquí el seu nom) és un exemple d'aquest tipus.

En la secció «La casa en la història», es descriu l'evolució dels tipus i principals sub-tipus de cases al llarg de la història. Des de fa centenars d'anys, el dret a l'habitatge ha anat incorporant-se progressivament a la legislació de les societats com un dret de la persona, o dret humà.

  1. Fabra i Poch, Pompeu. Diccionari General de la Llengua Catalana. 17. Barcelona: EDHASA, febrer de 1983, p. 351. ISBN 84-350-120-2. 
  2. Per castellanisme per calc s'usa en sentit de cambra, tal com el barbarisme vivenda
  3. DCVB
  4. Per a la definició de «Cambra higiènica» veure: Decret 141/2012 sobre condicions mínimes d'habitabilitat dels habitatges i la cèdula d'habitabilitat: Habitatges de nova construcció: annex 1, apt. 3.11 i Habitatges usats o preexistents: annex 2, punt 6.4 a Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Arxivat 2017-07-12 a Wayback Machine.
  5. A Catalunya, veure: Decret 141/2012 sobre condicions mínimes d'habitabilitat dels habitatges i la cèdula d'habitabilitat a: Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Arxivat 2017-07-12 a Wayback Machine.
  6. «Ordenances metropolitanes d'edificació. Títol ll Ordenances d'aplicació a tota la zona metropolitana» (PDF) p. 367. Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Informació i Documentació., 2010. [Consulta: 23 juliol 2017]. «Art. 55.2. L'habitatge tindrà com a mínim una superfície útil o habitable tal que a cada persona del programa funcional li corresponguin 18 m2, en el cas de programa de dues persones...»
  7. Burton, Margie; Cathy French i Tammy Jones. Las casas alrededor del mundo. Pelham, NY: Benchmark Education Company, 2001. ISBN 1-58344-768-7. 
  8. Herweck Rice, Dona. Las casas alrededor del mundo. Teacher Created Materials, Incorporated, 2004. 
  9. de Camps i Arboix, Joaquim. Les cases pairals catalanes. Edicions Destino, 1969. 

Developed by StudentB