Catedral de Tarragona

Catedral Basílica Metropolitana i Primada de Tarragona
Façana principal
Dades
Tipus	Catedral catòlica, monument i basílica menor
Construcció	s. xii - s. xiv
Consagració	juny de 1331
Característiques
Estat d'ús	Bo
Estil arquitectònic	Gòtic
Material	Carreus
Altitud	69,5 m
Planta	Basilical de creu llatina amb tres naus i creuer, amb tres absis esglaonats  (s. xiv)
Claustre	gòtic  (1146)
Retaule	gòtic de Pere Joan  (1426)
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Tarragona
Localització	Ciutat de Tarragona
41° 07′ N, 1° 16′ E / 41.12°N,1.26°E / 41.12; 1.26
Bé cultural d'interès nacional
Tipus	monument històric
Codi BCIN	214-MH
Codi BIC	RI-51-0000086
Id. IPAC	235
Id. IPAPC	13137
Plànol
Activitat
Categoria	Seu catedralícia
Diòcesi	Arquebisbat de Tarragona
Religió	catolicisme
Festivitat	Santa Tecla
Lloc web	catedraldetarragona.com…

La Catedral de Tarragona és una catedral catòlica d'estil gòtic a Tarragona, seu de l'Arquebisbat de Tarragona. El títol formal de la Catedral de Tarragona és el de Santa Església Catedral Basílica Metropolitana i Primada de les Espanyes, i està dedicada a Santa Tecla.

El 3 d'abril de 1905 va ser declarada Monument Nacional.^[1] És també Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN).^[2]

La catedral s'aixeca al lloc més elevat de la ciutat, aproximadament en el mateix emplaçament on hi havia hagut un temple romà dedicat a l'emperador August (19 dC) i una gran plaça porticada que l'envoltava, que formaven part del conjunt de construccions de la ciutat de Tàrraco, capital de la Provincia Tarraconense de des de l'any 27 aC. La cristianització de la ciutat es va iniciar en el segle i. Segons una venerable tradició basada en l'epístola de sant Pau als Romans (15,24), l'apòstol hauria visitat Hispània i hauria predicat a Tàrraco. Aquest seria el germen de l'arrelament del cristianisme a la ciutat, que ja estava plenament consolidat l'any 259, en què foren martiritzats a l'amfiteatre el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi.

Al llarg dels segles iv i v l'Església de Tarragona estava ben organitzada. L'any 475 els visigots van ocupar la ciutat i es va iniciar un període esplendorós pel que fa a la vida eclesiàstica. Damunt de les antigues estructures del gran temple d'època imperial s'hauria construït una catedral visigòtica, que hauria pervingut fins a la incursió islàmica, l'any 711. A causa de la invasió el bisbe de Tarragona es va veure obligat a abandonar la seva seu.

Durant alguns segles la ciutat restà pràcticament abandonada, fins que al final del segle xi, l'any 1091, el papa Urbà II nomenà el bisbe de Vic, Berenguer Seniofred de Lluçanès, arquebisbe de Tarragona. Llavors es va endegar la restauració de la seu i la repoblació de la ciutat i del Camp de Tarragona. No va ser fins al 1154 que s'hi va instal·lar permanentment un arquebisbe a la ciutat, Bernat Tort, que va fundar el capítol catedralici, constituït per canonges regulars de l'orde de Sant Agustí, els quals aprofitaren les antigues estructures romanes, on van edificar una fortalesa per a defensar-se de les incursions sarraïnes.

Segons Francesc Eiximenis, en l'organització d'una ciutat i la posició dels seus edificis, a la catedral li corresponia:

Concebuda i iniciada en estil romànic a l'últim quart del segle xii, es va finalitzar al segle xiv quan els corrents arquitectònics ja eren plenament gòtics. Des del punt de vista constructiu i tipològic es pot relacionar amb la Seu Vella de Lleida obra contemporània.

Dins de les seves dependències es troben les sales d'exposició permanent del Museu Diocesà de Tarragona.