Coeficient de caixa

El coeficient de caixa, encaix bancari, coeficient legal de reserves o coeficient de reserves, indica el percentatge del diners d'un banc que ha de ser mantingut en reserves líquides, i per tant sense que pugui ser usat per invertir o fer préstecs. Les autoritats monetàries de cada país estableixen un coeficient mínim de reserves que totes les entitats financeres han de complir. En alguns casos, les entitats financeres poden col·locar per sobre del mínim fixat legalment.^[1]

Els bancs no guarden els diners dipositats en ells, ja que mantenir els fons immobilitzats a les seves instal·lacions no és rendible, per això tot banc pren tots els diners dipositats i ho intenta invertir, bé mitjançant crèdits, invertint en valors (borsa) o en deute (bons). Evidentment, un banc no pot invertir tots els dipòsits que els estalviadors li lliuren, ja que això podria produir fallades de liquiditat o fallides de les institucions; per impedir aquestes situacions (entre altres motius) la normativa dictada pel banc central els obliga a mantenir un percentatge dels dipòsits en el seu poder. El coeficient de caixa (c) és una proporció entre els actius del sistema bancari o reserves (ACSB) i els dipòsits lliurats pels estalviadors al banc (D)

C = ACSB/D

Això vol dir que un coeficient d'un 2% (habitual a la zona Euro avui en dia) significa que per cada 100 que es dipositen en estalvis en una entitat, aquesta manté 2 com a reserves legals (ACSB) i té la capacitat d'invertir o concedir crèdits per valor de 98.

Les reserves no es corresponen necessàriament amb els diners que els bancs guarden en les seves caixes fortes (reserves de caixa) que és un valor addicional, ja que de fet un banc no pot lliurar les reserves quan els clients retiren moneda dels dipòsits. Les reserves habitualment estan dipositades al banc central, i els bancs addicionalment mantenen un percentatge molt menor de reserves de caixa.

La finalitat de les reserves és garantir la solvència a curt termini dels bancs (evitar la fallida del sistema bancari, com els crac del 29 o el corralito de l'Argentina) i impedir la multiplicació dels fons d'una manera descontrolada.