El contrapunt és la disciplina musical que regula la combinació de línies musicals simultànies.[1] Com que aquest factor es pot trobar en gairebé tota la música, es pot dir que, en un grau o un altre, gairebé tota la música és contrapuntística.[2] Durant la història de la música occidental, aquesta tècnica s'ha desenvolupat tant de forma oral[3] com en composicions escrites, com per exemple en les obres de Josquin Des Pres, Giovanni Pierluigi da Palestrina i Johann Sebastian Bach.[1]
El mot contrapunt (del llatí contrapunctus) és una abreviatura de punctus contra punctum, que vol dir nota contra nota. Aquest terme va ésser utilitzat per primer cop en tractats musicals el segle xiv, en referència a la correspondència vertical entre les veus. Entre els molts teòrics musicals que han escrit sobre la música contrapuntística destaca Johann Fux. Les 5 espècies de contrapunt que va proposar al tractat Gradus ad parnassum (1725) encara perduren avui dia com a mètode d'ensenyament.[4] El contrapunt és un dels trets més característics de la música culta occidental. Això no obstant, també es troba contrapunt en música africana o tradicions de caràcter oral, per exemple. En aquests casos, però, s'empra preferiblement la paraula polifonia.[2][1]
Encara que el concepte actual de contrapunt se centra principalment en la seua vessant escrita, al llarg dels segles el contrapunt s'ha practicat també de forma oral. Al segle xvi fins i tot es considerava que el contrapunt era oral per definició, i que precisament això el diferenciava de la composició, que era escrita.
« | [...] del contrapunt a la composició de cant d'orgue no n'hi ha cap diferència, excepte que el contrapunt és subintel·lecte, i el cant d'orgue és figurat en representació de veu.[5] | » |
— Tovar, Libro de musica practica (1510) |