Cubisme

El cubisme és un dels moviments artístics pertanyents a l'art modern (altrament anomenats -ismes), present principalment en la pintura i l'escultura. Va tenir el seu moment més intens entre 1907 i 1914. És l'art i la innovació més important del segle xx, transformant la perspectiva convencional i la manera de percebre les formes, que apareixen fragmentades com un trencaclosques amb les peces mal posades.^[1][2]

Una característica essencial del cubisme és l'abandonament deliberat de les tècniques tradicionals de perspectiva lineal i clarobscur. Aquest canvi va suposar que els artistes no busquessin una imitació literal de la realitat, sinó una representació conceptual i analítica. Les formes fragmentades, encara que abstractes, conserven una connexió amb els objectes reals, oferint a l'espectador una experiència multisensorial i intel·lectual.^[3]

Es considera l'inici de l'art abstracte. En les obres cubistes els objectes es trenquen, s'analitzen, i es reconstrueixen en una forma abstracta; en lloc de representar els objectes des d'un únic punt de vista, l'artista pinta el motiu des d'una multitud de perspectives per tal de representar-lo en un context més ampli. El cubisme intenta atènyer l'essència de les coses que representa, per la juxtaposició de punts de vista diferents en la realitat, però que apareixen simultanis en l'obra final. La pintura deixa de ser una finestra. L'escultura va deixar de ser un objecte sòlid per esdevenir oberta i transparent. Els cubistes van abolir la idea que cal pintar "matèries nobles", i pensaven que qualsevol objecte podria ser objecte d'atenció estètica. Per a ells, l'art no és observació únicament sinó acumular experiències. Les Demoiselles d'Avignon de Picasso, del 1907, és considerat el primer quadre cubista.^[4]

Es pot dividir en dues etapes. A la primera, de 1901 a 1911, anomenada cubisme analític, els seus inventors Picasso i Georges Braque van començar a fragmentar la forma, mantenint encara les formes i temes convencionals, com persones, natures mortes o paisatges, i usant pintura monocroma sobre llenç. En el cubisme sintètic, l'etapa de 1912 a 1915, en la qual destaca Juan Gris a més dels dos mencionats anteriorment, a més de la fragmentació es van incorporant a la pintura altres materials, com per exemple trossos de diari i materials trobats en papereres.^[1]