Per a altres significats, vegeu «Daniel (Utah)». |
Fresc de Miquel Àngel (Roma, Capella Sixtina) | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | דָּנִיּאֵל (hebreu) (Danii'el, "Déu és el meu jutge") segle VII aC Jerusalem |
Mort | segle VI aC Babiló |
Sepultura | Susa (Iran) |
Activitat | |
Ocupació | líder religiós, profeta |
Activitat | segle VII aC - segle VI aC |
Profeta | |
Celebració | Tota la cristiandat, islam |
Festivitat | 21 de juliol (occident); 17 de desembre (orient) |
Iconografia | Amb un rotlle, com a profeta; amb lleons als peus, jutjant Susanna |
Cronologia | |
Daniel in the lions' den (en) |
Daniel (hebreu: דָּנִיּאֵל, Dāniy'el, ‘Déu jutja’, ‘Déu és el meu jutge’; siríac: ܕܢܝܐܝܠ, Daniyel;; àrab: دانيال, Dāniyāl; grec antic: Δανιήλ, Daniél) és el personatge principal del Llibre de Daniel. Segons la Bíblia hebrea, Daniel era un jove jueu noble de Jerusalem portat en captivitat per Nabucodonosor II de Babilònia,[1] servint el rei i els seus successors amb lleialtat i habilitat fins a l'època del conqueridor persa Cir, tot mantenint fidelitat al Déu d'Israel.[2] Si bé els estudiosos conservadors sostenen que Daniel va existir i el seu llibre va ser escrit al segle VI aC,[3][4] la majoria dels estudiosos estan d'acord que Daniel no és una figura històrica i que el llibre és una al·lusió críptica al regnat del Segle II aC El rei hel·lenístic Antíoc IV Epífanes.[5][6] Sis ciutats reclamen la Tomba de Daniel, la més famosa és la de Susa, al sud de l'Iran, en un lloc conegut com Shush-e Daniyal.[7] No és un profeta en el judaisme,[8] però els rabins el consideraven el membre més distingit de la diàspora babilònica, insuperable en pietat i bones accions, ferm en la seva adhesió a la Llei tot i estar envoltat d'enemics que van buscar la seva ruïna, i durant els primers segles després de Crist van escriure les nombroses llegendes que havien crescut al voltant del seu nom.[9] Se'l considera un profeta en el cristianisme, i encara que no s'esmenta a l'Alcorà, les fonts musulmanes el descriuen com un profeta.