La dansa moderna és un expressió corporal artística que es basa en la interpretació dels ballarins i la visió dels coreògrafs. Els moviments mostren els sentiments i emocions que es volen transmetre al públic amb una interpretació lliure. Aquesta no té res a veure amb la dansa clàssica o ballet, ja que no segueix els seus criteris i normes sinó que crea els seus propis passos i moviments.[1]
La dansa moderna engloba molts estils actuals, alguns més antics com el Funky o Hip-hop i d'altres més innovadors com locking, pooping, new style, krump, street dance, breakdance...[2] Es va considerar que s'havia desenvolupat com un rebuig o una rebel·lió contra el ballet clàssic, i també una manera d'expressar preocupacions socials com els factors socioeconòmics i culturals.[3][4][5]
A finals del segle xix, artistes de dansa moderna com Isadora Duncan, Maud Allan i Loie Fuller van ser pioners en noves formes i pràctiques en el que ara s'anomena estètica o dansa lliure. Aquests ballarins van ignorar l'estricte vocabulari de moviment del ballet (el conjunt particular i limitat de moviments que es consideraven propis del ballet) i van deixar de portar cotilles i sabates de punta a la recerca d'una major llibertat de moviments.[5]
Al llarg del segle XX, les preocupacions sociopolítiques, els principals esdeveniments històrics i el desenvolupament d'altres formes d'art van contribuir al desenvolupament continu de la dansa moderna als Estats Units i a Europa. A partir de la dècada de 1960, van començar a sorgir noves idees sobre la dansa com a resposta a formes de dansa anteriors i als canvis socials. Finalment, els artistes de la dansa postmoderna rebutjarien el formalisme de la dansa moderna, i inclourien elements com ara art escènic, improvisació de contacte, tècnica de llançament i improvisació.[5][6]