Discapacitat

La discapacitat és la condició d'aquella persona que té una funció, física o mental, limitada respecte de la mitjana de la població o anul·lada.^[1] Diversitat funcional és un terme alternatiu al de discapacitat que ha començat a utilitzar-se a Espanya per iniciativa de les mateixes persones afectades. El terme va ser proposat en el Fòrum de Vida Independent, el mes de gener de 2005 i pretén substituir altres termes amb una semàntica que pot considerar-se pejorativa, com ara "discapacitat" o "minusvalidesa". Es proposa un canvi cap a una terminologia no negativa, no rehabilitadora, sobre la diversitat funcional.^[2] L'evolució de la consideració social dels discapacitats ha anat millorant quant a la seua adaptació i, sobretot, a la seua percepció.^[3] Des de principis de la dècada de 1980 s'han desenvolupat models socials de discapacitat que afigen noves apreciacions al terme. Per exemple, es distingeix entre un discapacitat (l'habilitat del qual és objectivament menor que la de la mitjana) i una persona amb capacitats diferents de les normals, que, encara que per això només no representa cap avantatge o inconvenient, sovint és considerat un problema degut a l'actitud de la societat o al fet que els estàndards estan basats en les característiques mitjanes o normals.

Aquest canvi d'actitud ha possibilitat canvis en la comprensió de determinades característiques físiques que abans eren considerades com a discapacitats. En la dècada de 1960, per exemple, els esquerrans eren vistos com a persones amb anomalies. En les escoles del món occidental, els xiquets esquerrans eren obligats a escriure amb la mà dreta i eren castigats si no ho feien.^[4] Més tard, en els anys 80, es va acceptar aquesta qualitat simplement com una diferència, una característica física.^[5] Si determinades ferramentes com a tisores o llevataps són creades només per a destres, una persona esquerrana se sentirà com un discapacitat: serà incapaç de realitzar certes accions i haurà de ser ajudat per altres persones, perdent la seua autonomia.^[6]

Així, en la societat actual es cuida molt l'adaptació de l'entorn a les persones amb discapacitats per a evitar la seua exclusió social i també en la societat digital.

Lingüísticament, en alguns àmbits, termes com "discapacitats", "cecs", "sords", etc. poden ser considerats despectius, pel fet que d'aquesta manera es pot estar etiquetant a la persona. En aquests casos, és preferible usar les formes "persones amb discapacitat", "persones invidents", "persones amb sordera", "persones amb mobilitat reduïda".

A Catalunya, el 2013 hi havia 513.859 persones amb algun tipus de discapacitat, dels quals 299.519 tenen una discapacitat física.