Elasticitat preu-demanda

En economia, l'elasticitat preu-demanda, elasticitat preu de la demanda, o elasticitat ingressos-consum és la forma de mesurar l'impacte en la variació relativa o el canvi percentual entre la quantitat demanada d'un bé quan hi ha un canvi percentual en els ingressos disponibles per gastar.^[2]

Les seves sigles en català i anglès són: EPD, PED, E_p o E_d

És una mesura utilitzada en la ciència de l'economia per a mostrar el grau de resposta, o elasticitat, de la quantitat demandada d’un bé econòmic o un servei econòmic als canvis en el preu de dit bé o servei. Atorga el canvi percentual de la quantitat demandada en relacióa a un canvi percentual en el preu, tot considerant que la resta de determinants de la demanda, com la renda, romanen constants (ceteris paribus). Va ser concebuda per l'economista Alfred Marshall.

Les elasticitats del preu són gairebé sempre negatives. Per això s'anomenen béns atípics els que tenen una EPD positiva: els béns Veblen, Giffen i Akerlof.^[3] Només els béns que s’ajusten a la, llei de la demanda, com els de, tenen una EPD positiva. En general, la demanda d’un bé es considera inelàstica (o relativament inelàstica) quan la EPD és menor d’1 (en valor absolut); això ocorre quan els canvis del preu tenen un efecte relativament petit en la quantitat demandada del bé. La demanda d’un bé es considera elàstica (o relativament elàstica) quan el seu EPD és més gran d’1 (també en valor absolut); és a dir, quan els canvis en el preu tenen un efecte relativament gran en la quantitat del bé demandada.

Els ingressos es maximitzen quan el preu es fixa de forma que l’EPD sia igual a 1. L’ EPD d’un bé es fa servir per a predir la incidència (o "càrrega") d’un impost en un bé. Entre els mètodes usats per a determinar l'elasticitat d’un preu, s’inclouen les proves de mercat, anàlisi de vendes històriques i anàlisi de conjunts.