Back Epikurus Afrikaans Epicuro AN إبيقور Arabic ابيكوروس ARZ Epicuru AST Epikür Azerbaijani Эпикур Bashkir Эпікур Byelorussian Епикур Bulgarian এপিকুরোস Bengali/Bangla
 Bust romà d'Epicur | |
| Nom original | (grc) Ἐπίκουρος  |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 342 aC Samos (Grècia) |
| Mort | 270 aC (71/72 anys) Atenes (Grècia) |
| Causa de mort | litiasi renal |
| Sepultura | Atenes |
| Escolarca de l'escola Epicúria | |
| 311 aC – 270 aC – Hermarc → | |
| Dades personals | |
| Religió | Religió a l'antiga Grècia |
| Activitat | |
| Camp de treball | Filosofia |
| Ocupació | filòsof, escriptor |
| Període | Període hel·lenístic |
| Interessat en | Atomisme i materialisme |
| Moviment | Epicureisme |
| Professors | Nausífanes |
| Alumnes | Hermarc, Poliè de Làmpsac, Leonteus of Lampsacus (en)  , Temista, Colotes de Làmpsac, Leòncion, Mys (en) , Menoeceus (en) , Pitocles, Nicanor (en) , Ctesippus (en) , Apelles (en) , Mammarion (en) , Hedeia (en) , Erotion (en) , Nicidion (en) , Boison (en) , Demetria (en) , Athenaios (en) i Mentorides (en) |
| Influències | |
| Influències en | |
| Família | |
| Pares | Neocles i Chaerestrate |
| Germans | Chaeredemus Aristobulus |
 | |
Epicur (llatí: Epicurus, grec antic: Ἐπίκουρος) (Samos, 341 aC - Atenes, 270 aC), també conegut com a Epicur de Samos, fou un filòsof grec. És una de les figures més singulars i polèmiques de la filosofia hel·lenística, fundador de l'escola que porta el seu nom (epicureisme).[1][2][3] Els aspectes més destacats de la seva doctrina són l'hedonisme racional i l'atomisme. Influït per Demòcrit, Aristip de Cirene, Pirró d'Elis, i possiblement Aristòtil i els cínics, es va tornar contra el platonisme i va establir la seva pròpia escola a Atenes, coneguda com el "Jardí" (kêpos; hortus), on va permetre l'entrada a l'escola de dones, prostitutes i esclaus.[4][5] Es diu que va escriure més de 300 obres sobre diversos temes, però la gran majoria d'aquests escrits s'han perdut. Només tres cartes escrites per ell, la Carta a Herodot, Pítocles i Meneceu; i dues col·leccions de cites, les Màximes capitals i les Sentències Vaticanes, han sobreviscut intactes.
Com Aristòtil, Epicur era un empirista, la qual cosa significa que creia que els sentits són l'única font de confiança de coneixement sobre el món. Les experiències sensorials repetides es poden utilitzar per a formar conceptes (prolepsis) sobre el món que poden proporcionar la base per a la filosofia.[6] Va derivar gran part de la seva física i cosmologia del filòsof atomista Demòcrit. Va ensenyar que l'univers és infinit i etern, on tota la matèria està formada per diminutes partícules invisibles anomenades àtoms. Es va manifestar en contra del destí, la necessitat i el recurrent sentit grec de fatalisme. La naturalesa, segons Epicur, està regida per la necessitat i l'atzar, entenent aquest com l'absència de causalitat a causa de la desviació (parénklisis) produïda per la caiguda dels àtoms en el buit, permetent així que els humans posseeixin lliure albir com a fonament de l'ètica en un univers determinista.[7]
Per a Epicur, el propòsit de la filosofia era la cerca de la felicitat (eudaimonia), caracteritzada per l'absència de torbació a l'ànima (ataraxia) i de dolor al cos (aponia). La seva ètica hedonista considera preocupar-se pel plaer i evitar el dolor el propòsit de la vida humana; sempre d'una manera racional per a evitar els excessos, perquè aquests provoquen un sofriment posterior. Els plaers de l'esperit són superiors als del cos, i tots dos han de satisfer-se amb intel·ligència, procurant arribar a un estat de benestar corporal i espiritual. Criticava tant el desenfrenament com la renúncia als plaers de la carn, i arguïa que hauria de trobar-se un terme mitjà i que els gaudis carnals haurien de satisfer-se, sempre que no comportessin un dolor en el futur. Va manifestar que els mites religiosos són falsedats que amarguen la vida i que no s'ha de témer als déus perquè no es preocupaven per les nostres vicissituds.[7] Va advocar per una filosofia de vida senzilla i autosuficient envoltada d'amics.[8]
Una altra aportació important d'Epicur va ser la seva filosofia respecte a la mort, Epicur va voler reduir-ne la por, i ajudar a la trobar de la nostra felicitat. El seu pensament consistia en el fet que no cal témer a la mort, ja que aquesta consisteix en la falta de sensació, per la qual cosa no té sentit espantar-nos per res que no sentirem mai. Al seu torn, va explicar que mentre existim, la mort no estarà present, i quan estigui present, nosaltres no existirem, la qual cosa significa que mai no estarem en una relació directa amb la nostra mort, concloent així amb la idea que no cal témer-li a alguna cosa que no estarà present mentre existim en aquest món.[7]
Encara que la major part de la seva obra s'ha perdut, coneixem bé els seus ensenyaments a través de l'obra De rerum natura, del poeta llatí Lucreci (un homenatge a Epicur i una exposició àmplia de les seves idees), i també a través de les seves cartes recollides per Diògenes Laerci i fragments rescatats per altres filòsofs com Filodem de Gàdara, Diògenes d'Enoanda, Sext Empíric, Sèneca i Ciceró. L'epicureisme va aconseguir el cim de la seva popularitat durant els últims anys de la república romana. Es va extingir a la fi de l'antiguitat, subjecte a l'hostilitat del cristianisme primitiu. Al llarg de l'Edat mitjana, Epicur va ser recordat popularment, encara que de manera inexacta, com un patró de borratxos, prostitutes i goluts. Els seus ensenyaments gradualment es van fer més coneguts al segle XV, però no es van tornar acceptables fins al segle XVII amb figures com Walter Charleton i Robert Boyle. La seva influència va créixer considerablement durant i després de la Il·lustració, impactant profundament les idees de pensadors moderns com Pierre Gassendi, John Locke, Thomas Jefferson, Jeremy Bentham, Karl Marx i Michel Onfray.
- ↑ Konstan, David. Epicurus. Summer 2018. The Stanford Encyclopedia of Philosophy, 2018.
- ↑ Laerci, Diògenes. Vida de Epicuro. Libro X de las Vidas de los Filósofos Ilustres (en castellà). Edicions Universitat Barcelona, 198?. ISBN 978-84-7528-000-4.
- ↑ Ríos Pedraza, Francisco; Haya Segovia. «La filosofía antigua». A: Historia de la Filosofía. San Fernando de Henares: Oxford Univesity Press España, Sociedad Anónima, 2009, p. 5. ISBN 9788467351477.
- ↑ BASSHAM, GREGORY. «c. 300 a. C. Epicureísmo». A: El libro de la filosofía: de los Vedas a los nuevos ateos, 250 hitos en la historia del pensamiento. LIBRERO B.V., 2017, p. 92. ISBN 9789089989451.
- ↑ Bieda, Esteban. Epicuro (en castellà). Editorial Galerna, 10 d'agost de 2016. ISBN 978-950-556-674-7.
- ↑ Adamson, Peter. Philosophy in the Hellenistic and Roman Worlds (en anglès). Oxford University Press, 2015, p. 26. ISBN 978-0-19-872802-3.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 «Enciclopedia Herder: Epicuro».
- ↑ Lenoir, Frédéric. Breve tratado de historia de las religiones. Barcelona: Herder Editorial, 2018, p. 119. ISBN 978-84-254-3976-6. «Contrariamente a l'asimilación posterior entre epicureísmo y búsqueda del placer, el fundador del Jardín preconiza una vida sobria, que satisfaga sin exceso los deseos "naturales y necesarios", lejos de l'agitación del mundo, simplemente y, sobre todo, cerca de los amigos queridos.»