Ernst Mach (pronunciat: ˈɛɐnst ˈmax) (Brno, 1838 - Múnic, 1916) fou un físic i filòsof austríac. Va treballar com a catedràtic de matemàtiques a la Universitat de Graz i, del 1867 al 1895, com a catedràtic de física experimental a la Universitat de Praga. Va realitzar importants descobriments en els camps de l'òptica, l'acústica i la termodinàmica. Els seus treballs sobre la mecànica newtoniana van tenir una gran importància, ja que amb aquests va rebatre, en part, aquesta teoria i, en particular, el concepte de d'espai absolut.
Les seves tesis van fonamentar un paper molt important en la formulació de la teoria especial de la relativitat per part d'Albert Einstein l'any 1905.[1] Aquest principi implica que l'existència de forces inercials depèn de l'existència d'altres cossos amb els quals interaccionar.
Mach va estudiar sobretot la física de fluids a velocitats superiors a les del so, i va descobrir l'existència del con que porta el seu nom. Es tracta d'una ona de pressió de forma cònica que parteix dels cossos que es mouen a velocitats superiors a les del so. Descobrí també que la relació entre la velocitat a la qual es desplaça el cos i la velocitat del so és un factor físic de gran importància. Aquest factor es coneix amb el nom de nombre de Mach en honor seu. Una velocitat de Mach 2,7 significa que el cos es mou a una velocitat 2,7 vegades superior a la propagació de so en aquell mitjà.
Com a filòsof de la natura, va refusar de manera contundent tota metafísica i religiositat, i es convertí per això en un dels representants més destacats del positivisme. [2]