Back Ster Afrikaans Stern ALS ኮኮብ Amharic Fu'is AMI Estrela AN Ntoronyan̄ ANN तारा ANP نجم Arabic ܟܘܟܒܐ ARC نجمة (فلك) ARY

Estel

Per a d'altres significats vegeu Estrella (desambiguació) i Estel (desambiguació).
Una regió on es formen els estels en el Gran Núvol de Magalhães (Imatge de la NASA/ESA)

Un estel[a], estrella,[b] o estrela,[c] antigament i dialectal estela,[d] és un astre massiu i lluminós format per plasma, que es manté en equilibri per mor de la seva pròpia gravetat, de forma semblant a l'equilibri hidroestàtic. Durant almenys una part de la seva vida, un estel brilla a causa de la fusió termonuclear d'hidrogen en heli que té lloc al seu nucli, alliberant energia que travessa el seu interior i després és irradiada cap a l'espai exterior. Una vegada l'hidrogen del seu exterior està a punt d'exhaurir-se, gairebé tots els elements més pesats que l'heli que ocorren naturalment es creen mitjançant la nucleosíntesi estel·lar durant la vida de l'estel i, per a alguns estels, mitjançant la nucleosíntesi de les supernoves quan aquestes exploten. Cap al final de la vida d'un estel, aquesta pot contenir matèria degenerada.

Els astrònoms poden determinar-ne la massa, edat i metal·licitat (composició) observant el seu moviment a través de l'espai, la seva lluminositat i el seu espectre, respectivament. La massa total d'un estel és el determinant principal de la seva evolució i destí eventual. Les altres característiques d'un estel, incloent el diàmetre i la temperatura, canvien al llarg de la seva vida, mentre que el seu entorn influeix en la seva rotació i desplaçament. Un gràfic que enfronta la temperatura d'una estel amb la seva lluminositat, conegut com a diagrama de Hertzsprung-Russell (diagrama H-R), permet determinar l'edat i estat evolutiu d'una estel.

Els estels emeten llum de tots els colors, la barreja dels quals fa que els vegem blancs. Tanmateix, en molts estels es poden apreciar certes tonalitats cromàtiques, sobretot les vermelles, com és el cas de Betelgeuse o bé d'Antares. El Sol és clarament groguenc. Això és perquè l'estel emet més llum groga que no pas d'altres colors.

La vida d'un estela comença amb el col·lapse gravitatori d'una nebulosa composta sobretot per hidrogen, juntament amb heli i traces d'elements més pesats. Una vegada el nucli estel·lar és prou dens, l'hidrogen comença a esdevenir heli per la fusió nuclear i allibera energia en el procés.[10] La resta de l'interior de l'estel transporta energia des del nucli per una combinació de processos de radiació i convecció. La pressió interna de l'estel prevé que aquesta col·lapsi per si mateixa. Quan el combustible d'hidrogen s'acaba, una estel amb, com a mínim, 0,4 vegades la massa del Sol[11] s'expandeix per convertir-se en un gegant vermell, a vegades fusionant elements més pesants al nucli o a les capes de prop del nucli. Després, l'estel evoluciona cap a una forma degenerada i recicla una part de la seva matèria en l'entorn interestel·lar, contribuint en la formació d'una nova generació d'estels amb una proporció més alta d'elements pesants.[12] Mentrestant, el nucli es converteix en un romanent estel·lar: una nan blanc, una estel de neutrons o (si és prou massiu) un forat negre.

Els estels binaris i els sistemes de múltiples estels consisteixen en dues o més estels lligats per la gravetat i que generalment es mouen un al voltant de l'altre en òrbites estables. Quan aquests estels tenen una òrbita relativament acostada, la seva interacció gravitatòria pot tenir un impacte significatiu en la seva evolució.[13] Els estels també poden formar part d'una estructura molt més grossa, com ara un cúmul estel·lar o una galàxia.

L'estel més a prop de la Terra és el Sol, a l'entorn de la qual orbiten la Terra i un seguici d'objectes que conformen el sistema solar. Altres estels, la majoria de la Via Làctia, són visibles des de la Terra durant la nit, amb una aparença de punts lluminosos fixos al cel per la seva immensa distància des de la Terra. Des de l'antiguitat, els estels més prominents s'han agrupat en constel·lacions i asterismes, i els estels més brillants han rebut noms propis. Els catàlegs d'estels llisten les nomenclatures estel·lars. Al llarg de la història, els estels han estat també cabdals en la navegació astronòmica i l'orientació, així com l'epicentre de certs mites i doctrines com l'astrologia.

  1. ↑ «estel». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ «estel». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. ↑ «estel» Diccionari Normatiu Valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  4. ↑ «estrella». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. ↑ «estrella». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  6. ↑ «estrella» Diccionari Normatiu Valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  7. ↑ «estrela» Diccionari Normatiu Valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  8. ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «estela». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  9. ↑ Moll, Francesc de Borja; Martí Mestre, Joaquim. Gramàtica històrica catalana. Universitat de València, 2006, p.119. ISBN 8437064120. 
  10. ↑ Bahcall, John N. «How the Sun Shines». Nobel Foundation, 29-06-2000. [Consulta: 30 agost 2006].
  11. ↑ Richmond, Michael. «Late stages of evolution for low-mass stars». Rochester Institute of Technology. [Consulta: 4 agost 2006].
  12. ↑ «Stellar Evolution & Death». NASA Observatorium. Arxivat de l'original el 2008-02-10. [Consulta: 8 juny 2006].
  13. ↑ Iben, Icko, Jr. «Single and binary star evolution» (PDF). Astrophysical Journal Supplement Series, 76, 1991, pàg. 55-114. Bibcode: 1991ApJS...76...55I. DOI: 10.1086/191565. ISSN: 0067-0049.


Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.

Developed by StudentB