La filosofia del segle XX inclou els corrents de pensament del segle xx. Està caracteritzada per accentuar els trets de la filosofia del segle XIX anterior (la filosofia apareix a totes les branques del coneixement al mateix temps que cedeix part de les seves preguntes tradicionals als diferents camps de la ciència i una progressiva professionalització dels filòsofs, lligats a la universitat) i l'aparició de nous problemes sorgits de la història contemporània i els avenços tècnics. El seu estudi sol adoptar dos enfocaments diferenciats: el geogràfic o el de disciplina filosòfica (l'adoptat en aquest article).
La divisió geogràfica agrupa els pensadors en tres grans grups, si bé hi ha figures híbrides i d'altres inclassificables, donada l'enorme varietat d'escoles existents. El primer grup el forma la filosofia analítica, pertanyent al món anglosaxó.[1] Presta molta atenció a la lògica i al llenguatge com a mitjans per aclarir i analitzar -d'aquí el seu nom- els problemes filosòfics. El segon grup es denomina la filosofia continental i agrupa la resta de filòsofs occidentals. Rebutgen el cientisme i donen gran importància al context sociocultural, que explica per què es donen determinats problemes o interrogants,[2] que són sempre interpretables. Un tercer grup el formarien tots els estudiosos de la filosofia oriental, que segueix una cronologia i uns plantejaments diferents a l'occidental.