Forat de cuc

En física, un forat de cuc, també conegut com un pont EPR=KOI, és una hipotètica característica topològica d'un espaitemps, descrita per les equacions de la relativitat general, la qual és essencialment «una drecera» a través de l'espai i el temps. Un forat de cuc té com a mínim dos extrems, els quals estan connectats per una única «gola», fent que la matèria es pugui «desplaçar» d'un extrem a l'altre a través d'aquesta. Avui dia encara no s'ha descobert cap prova que l'espaitemps conegut contingui estructures d'aquest tipus, és a dir, els forats de cuc són una hipòtesi.

El primer científic a advertir d'aquesta teoria fou Ludwig Flamm l'any 1916. En aquest sentit, la hipòtesi del forat de cuc és una actualització de la vuitcentista teoria d'una quarta dimensió espacial que suposa -per exemple-, donat un cos torodial en què es podrien trobar, les tres dimensions espacials perceptibles i una quarta dimensió espacial que abreujaria les distàncies i també els temps de viatge. Aquesta primera noció va ser plasmada més científicament l'any 1921 pel matemàtic Hermann Weyl, en relació amb les seves anàlisis de la massa en termes de l'energia d'un camp electromagnètic a partir de la teoria relativista d'Albert Einstein publicada l'any 1916.

Avui en dia, la teoria de cordes admet l'existència de més de tres dimensions espacials (veure hiperespai), però les altres dimensions espacials estarien contretes o compactades a escales subatòmiques (segons la teoria de Kaluza-Klein), i pel que sembla seria molt difícil o «impossible» aprofitar aquestes dimensions espacials per a realitzar viatges en l'espaitemps.