Fortitud

La fortitud,^[1] fortalesa, força d'ànima o esma és una virtut que assegura la fermesa en les dificultats i la constància en la cerca del bé, arribant, fins i tot, a la capacitat d'acceptar l'eventual sacrifici de la pròpia vida por una causa justa.^[2][3]

Per Plató les virtuts eren específiques per a cada una de les classes que integren l'estat: Els governants regits per la saviesa, prudència o seny (solfa); els guardians per la fortitud (andreía) i el productors per la temprança (frónesis). La justícia (dikaiosine), com a virtut màxima o perfecció, s'aconsegueix quan cadascun d'aquests segments socials es guia per la virtut que li és pròpia. Aquest esquema també és aplicable a nivell personal. Cadascuna de les potències de l'ànima s'ha de regir per la seva virtut: la potència racional és la saviesa, la potència irascible és la fortitud i la virtut de la potència concupiscible és la temprança. La tradició cristiana va incorporar la doctrina platònica nomenant aquests conceptes com les virtuts cardinals complementant les tres virtuts teologals.^[4]

Aristòtil coincidia amb la classificació de Plató, si bé considerava que l'excés d'aplicació de les virtuts era tant perjudicial com la seva falta.^[5] Aristòtil anomena andreia la virtut que representa el terme mitjà entre el temor i la temeritat en la persecució dels béns difícils i per aguantar el dolor i les dificultats.^[6]

En la doctrina cristiana, la fortitud és la virtut cardinal que consisteix en assegurar davant les dificultats la fermesa i constància en la cerca del bé. El concepte bíblic de fortalesa subratlla que la fidelitat a Déu reclama sovint valentia, acceptació dels perills i dolor, perseverança i paciència; i es troba en la predicació, les bones obres, la paciència, la grandesa d'ànim, la perseverança i el martiri. En concret, la fortalesa s'identifica amb l'actitud de Jesús en la crucifixió.^[6] La covardia, impassibilitat i temeritat són els tres vicis que s'oposen a aquesta virtut.^[6]