Reconegut gairebé des de la seva infància com el millor pianista de l'època,[1] va ser també un capdavanter de la nova música alemanya, un director d'orquesta de prestigi que va modernitzar l'orquestra i els seus líders, un escriptor, un reformador de la música religiosa, el creador del poema simfònic,[1] un dels pensadors musicals més grans, sincers i originals del segle XIX i, sobretot, un artista. Només Paganini havia engrescat Europa com ho va fer ell.[2] Quan es trobava en el seu millor moment, va abandonar la lucrativa carrera de virtuós per dedicar-se a la composició.[1]