Back Herpes simplex Afrikaans هربس Arabic هربس ARZ হাৰ্পিছ ছিম্প্লেক্স Assamese Herpes simple AST اوچوق AZB Dampa BEW Херпес Bulgarian Kayap BJN হার্পিস সিমপ্লেক্স Bengali/Bangla
 | |
.jpg)  | |
| Tipus | infecció vírica, malaltia infecciosa per simplexvirus i malaltia |
|---|---|
| Especialitat | infectologia i dermatologia |
| Clínica-tractament | |
| Símptomes | exantema, febre baixa, butllofa i limfadenopatia |
Medicació | |
| Patogènesi | |
| Transmissió patògena | transmissió per contacte, transmissió aèria i transmissió placental |
| Causat per | Human alphaherpesvirus 1 i Human herpesvirus 2 |
| Classificació | |
| CIM-11 | 1F00 |
| CIM-10 | B00.9 i B00 |
| CIM-9 | 054 i 058.89 |
| CIAP | S71 |
| Recursos externs | |
| DiseasesDB | 5841 i 33021 |
| eMedicine | 218580 |
| MeSH | D006561 |
| UMLS CUI | C0019348 |
| DOID | DOID:8566 |
L'herpes simple (grec: ἕρπης herpēs, «gradual» o «latent») és una malaltia produïda per virus de la família herpesviridae. És causada pel virus de l'herpes simple tipus 1 (HSV-1) i tipus 2 (HSV-2).[1]
El cicle del virus de l'herpes simple (VHS) presenta períodes actius de malaltia (amb butllofes que contenen partícules infeccioses del virus) de 2 a 21 dies, seguit per un període de remissió.[2] El primer episodi sovint és més greu i pot estar associat amb febre, dolors musculars, inflamació dels ganglis limfàtics i mal de cap.[2] El virus latent prèviament es multiplica generant noves partícules del virus a la cèl·lula nerviosa i aquests són transportats al llarg de l'axó de cada neurona als terminals nerviosos de la pell, on són alliberats. Després de la infecció inicial, el virus es transporta al llarg dels nervis sensorials als cossos de les cèl·lules nervioses sensorials, on es converteix en latent i hi resideix permanent.[3] Amb el temps, amb episodis de malaltia activa, disminueix la seva freqüència i gravetat.[2] Normalment es curen durant dues o quatre setmanes.[2] Es poden produir pessigolles o dolors punxants abans que apareguin les butllofes.[2] Les causes de la recurrència són incertes, encara que alguns possibles desencadenants han estat identificats, entre els quals els medicaments immunosupressors, disminució de la funció immune, estrès i exposició a la llum solar.[4][3]
Les infeccions per herpes es classifiquen per l'àrea del cos que està infectada. Els dos tipus principals d'herpes són l'herpes oral i l'herpes genital, encara que també existeixen altres formes. L'herpes oral afecta la cara o la boca. Pot donar lloc a petites butllofes en grups, sovint anomenades herpes labial o ampolles de febre, o només pot causar mal de coll.[5][3] L'herpes genital implica els genitals i sovint és asimptomàtica, encara que la secreció del virus es pot continuar de produir. Pot tenir símptomes mínims o formar butllofes que s'obren i donen lloc a petites úlceres.[2] L'herpes genital es classifica com una infecció de transmissió sexual,[2] i es pot transmetre a un nadó durant el part.[2] El panadís herpètic afecta normalment els dits o el polze,[6] la queratitis herpètica simple afecta l'ull,[7] l'encefalitis herpètica afecta el cervell,[8] i l'herpes neonatal afecta qualsevol part del cos d'un nounat.[9] Altres trastorns, com l'herpes gladiatorum, meningitis de Mollaret i, probablement, la paràlisi de Bell són causades també pel virus de l'herpes simple.
L'herpes oral i genital se solen diagnosticar en funció dels símptomes que presenten.[3] L'herpes oral és fàcil de diagnosticar si el pacient presenta nafres o úlceres visibles. Les primeres etapes de l'herpes orofacial i l'herpes genital són més difícils de diagnosticar, generalment es requereixen proves de laboratori. El diagnòstic es pot confirmar mitjançant un cultiu viral o la detecció d'ADN de l'herpes en el líquid de les butllofes.[2] La prova de sang per anticossos contra el virus pot confirmar una infecció anterior, però serà negatiu en noves infeccions.[2]
Hi ha dos tipus de virus de l'herpes simple: el VHS tipus 1 (VHS-1 o HSV-1) i el VHS tipus 2 (VHS-2 o HSV-2).[2] El VHS-1 causa més freqüentment infeccions al voltant de la boca, la gola, la cara, els ulls i el sistema nerviós central, mentre que el HSV-2 causa més freqüentment infeccions urogenitals.[3] No obstant això, tant el VHS 1 com el VHS 2 poden causar infeccions en totes les àrees.[10]
L'herpes simple es transmet més fàcilment per contacte directe amb fluids corporals o lesions d'un individu infectat.[2] La transmissió encara es pot produir quan no hi ha símptomes.[2] La transmissió també pot ocórrer a través del contacte de pell a pell durant períodes de disseminació asimptomàtica. Els mètodes de barrera de protecció són el mètodes més eficaços per prevenir la transmissió de l'herpes, tot i que es limiten a reduir, més que a eliminar-ne el risc.[2]
El mètode més eficaç per evitar les infeccions genitals és evitar el sexe vaginal, oral, manual i anal.[2][11] L'ús del preservatiu disminueix el risc.[2] La medicació antiviral diària presa per algú que té la infecció també pot reduir la propagació.[2]
No s'ha creat encara una cura per l'herpes.[2] Un cop infectat, el virus roman en el cos tota la vida.[2] Les infeccions recurrents (brots) poden ocórrer de tant en tant, especialment en cas d'immunodeficiència com ara el VIH o el càncer relacionat amb la immunosupressió.[4] No obstant això, després de diversos anys, els brots es fan menys greus i més esporàdics, i algunes persones es converteixen en asimptomàtiques i no tornen a tenir brots, encara que poden continuar contagiant la malaltia a altres persones.[2]
Els tractaments amb antivirals poden reduir la replicació viral i alleujar la gravetat dels episodis simptomàtics. No s'ha de confondre amb els símptomes causats per altres virus de la família herpesviridae, com ara l'herpes zòster, que és causat per virus de la varicel·la zòster (VVZ). El paracetamol (acetaminofè) i la lidocaïna tòpica es poden utilitzar per ajudar amb els símptomes.[3] Els tractaments amb medicaments antivirals com aciclovir o valaciclovir poden disminuir la gravetat dels episodis simptomàtics.[2][3]
Les taxes mundials de HSV-1 o HSV-2 estan entre el 60% i el 95% en adults.[10] El VHS-1 s'adquireix normalment durant la infància.[2] Com que no hi ha cura ni per al HSV-1 ni per al HSV-2, les taxes d'ambdós augmenten de manera inherent a mesura que les persones envelleixen.[10] Les taxes de VHS-1 se situen entre el 70% i el 80% en poblacions de nivell socioeconòmic baix i entre el 40% i el 60% en poblacions amb un estatus socioeconòmic millorat.[10] S'estima que 536 milions de persones a tot el món (el 16% de la població) estaven infectades amb VHS-2 el 2003, amb taxes més elevades entre les dones i les dels països en desenvolupament.[12] La majoria de les persones amb VHS-2 no s'adonen que estan infectades.[2]
- ↑ «Herpes simplex virus» (en anglès). OMS.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 2,19 2,20 2,21 2,22 «Genital Herpes - CDC Fact» (en anglès). U.S. Center for Disease Control and Prevention, 08-12-2014. Arxivat de l'original el 2014-12-31. [Consulta: 28 gener 2024].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Balasubramaniam, Kuperstein i Stoopler, 2014, p. 265-280.
- ↑ 4,0 4,1 Elad et al., Correa, p. 993-1006.
- ↑ Mosby's Medical Dictionary (en anglès). Elsevier Health Sciences, 2013, p. 836-837. ISBN 978-0-323-11258-1.
- ↑ Wu i Schwartz, 2007, p. 193-206.
- ↑ Rowe et al., Knickelbein, p. 88-101.
- ↑ Steiner i Benninger, 2013, p. 414.
- ↑ Stephenson-Famy i Gardella, 2014, p. 601-614.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Chayavichitsilp et al., 2009, p. 119-129; enquesta 130.
- ↑ Hoyle i McGeeney, 2019.
- ↑ Looker, Garnett i Schmid, 2008, p. 805-812.