Back Yahudi ACE Джурт ADY Judaïsme Afrikaans Judentum ALS አይሁድና Amharic Chudaísmo AN यहूदी धर्म ANP اليهودية Arabic ܝܗܘܕܝܘܬܐ ARC يهودية ARY
El judaisme és la religió del poble jueu. És la més antiga de les tres religions monoteistes majoritàries i una de les tradicions religioses més antigues que encara es practiquen. La majoria dels dogmes i la història del judaisme són el fonament del cristianisme, i l'origen de l'islam hi està vinculat teològicament per mitjà del personatge d'Abraham. Fins a la creació d'Israel com a estat, després de la Segona Guerra Mundial, no hi havia cap estat al món on el judaisme fos religió oficial.
Per al jueu, el judaisme és un concepte més ampli que pot incloure religió, terra, nació i cultura, i només pot comprendre's en termes de 4.000 anys d'història. D'acord amb els teòlegs jueus i als historiadors, certes qualitats van distingir al judaisme de la majoria de les altres religions comunament conegudes a occident quan aquest va emergir:
- La primera característica és el monoteisme. La noció del monoteisme es deriva directament de la Torà, i del primer dels Deu manaments, que presenta un Déu únic omnipresent i omniscient que ha creat tot el que existeix i que demana adoració exclusiva. La Torà presenta també un Déu perfecte, però preocupat per la humanitat, i amb qui vol relacionar-se personalment.
- La segona característica és el concepte d'un Déu que no havia de ser representat per cap imatge, segons la prohibició del segon dels Deu manaments, i que els jueus no havien de prosternar-se davant cap imatge per oferir adoració.
A les religions politeistes d'ara i aleshores, els déus solen estar limitats per les preocupacions dels seus desigs personals irrellevants al benestar de la humanitat, que hi havia interferència en les seves decisions o poders, o que eren fal·libles i imperfectes com els humans. Els déus de les religions politeistes d'aleshores eren representats per imatges i/o escultures davant les quals els creients havien d'oferir adoració.
- La tercera característica única de l'època, era la introducció d'una exhaustiva llista de lleis de comportament diari per mitjà de les quals s'estableix una relació amb Déu, conegudes com les 613 mitsvot, que havien de ser observades pels fills d'Israel. Altres religions d'aleshores estaven caracteritzades pels temples, per una casta i jerarquia sacerdotal superior, i per l'adoració per mitjà dels sacrificis. Encara que els jueus tenien un temple i oferien sacrificis d'adoració i remoció dels pecats, la tribu sacerdotal exercia només una funció especial, però no eren intermediaris de la comunió amb Déu, i els sacrificis no eren l'únic mitjà d'adoració i comunió amb Déu. Així doncs, el judaisme proposava una comunió personal i sense intermediaris amb un Déu omnipresent que era assequible en cada activitat de la vida. Per al judaisme l'adoració a Déu dins de l'espectre de les activitats diàries té el mateix nivell que l'adoració en temples. El xabbat, per exemple, és una adoració familiar o personal que ha d'observar-se com s'observen les altres festes religioses i les activitats del temple.
Atès que el cristianisme es considera molt més que el compliment del judaisme, per la vinguda del messies en la persona de Jesucrist, aquests conceptes sobre el caràcter de Déu i l'adoració van formar part de la doctrina de l'Església Primitiva cristiana, encara que al llarg de la història, algunes denominacions o branques del cristianisme han elevat la importància de la jerarquia sacerdotal o de l'adoració en temples.