Tipus | càncer hematològic, càncer de sistema limfàtic, limfoma i pseudolimfoma, neoplàsia limfoide i malaltia |
---|---|
Especialitat | hematologia i oncologia |
Clínica-tractament | |
Símptomes | febre, suors nocturnes, fatiga muscular, pruïja, inflor, dolor toràcic i pèrdua de pes |
Medicació asparaginasa, metotrexat, mitoxantrona, citarabina, etopòsid, irinotecan, thiotepa (en) , clormetina, clorhidrat de doxorubicina, bendamustina, nivolumab (en) , lenalidomida, rituximab, pegfilgrastim (en) , ibrutinib, everolimús, idelalisib (en) , gemcitabine (en) , brentuximab vedotina, dexametasona, vincristina, prednisolona, doxorubicina i procarbazine (en) | |
Patogènesi | |
Localització | gangli limfàtic |
Associació genètica | HLA-DQB2 (en) |
Classificació | |
CIM-11 | 2B33.5 |
CIM-10 | C85.9 |
CIM-9 | 202.8 |
CIM-O | 9590, 9999, 959, 9590/3 i 959-972 |
CIAP | B72 |
Recursos externs | |
Enciclopèdia Catalana | 0233677 i 0119392 |
MedlinePlus | 000580 i 000581 |
MeSH | D008223 |
Orphanet | 223735 |
UMLS CUI | C0024299, C0598798, C0024299, C0598798, CL031143 i C0280803 |
DOID | DOID:0060058 |
Els limfomes són un grup de tumors de la sang que es desenvolupen a partir de limfòcits.[1] El nom sovint fa referència només a les versions canceroses de tots aquests tumors.[1][2] Els signes i símptomes poden incloure ganglis limfàtics engrandits, febre, suors intenses, pèrdua de pes no desitjada, pruïja i sensació de cansament constant.[3][4]] Els ganglis limfàtics engrandits solen ser indolors.[3] Les suors són més freqüents a la nit.[3][4]
Es coneixen molts subtipus de limfomes.[5] Les dues categories principals de limfomes són el limfoma no hodgkinià (LNH) (90% dels casos) i el limfoma de Hodgkin (LH).[6][6][7] L’Organització Mundial de la Salut (OMS) inclou dues categories més com a tipus de limfoma: el mieloma múltiple i les malalties immunoproliferatives.[8] Els limfomes i les leucèmies formen part del grup més ampli de tumors dels teixits hematopoètics i limfoides.[9]
Els factors de risc del limfoma de Hodgkin inclouen la infecció amb el virus d'Epstein-Barr i els antecedents de la malaltia a la família.[3] Els factors de risc dels tipus comuns de limfomes no hodgkinians són les malalties autoimmunitàries, el VIH/SIDA, la infecció pel virus limfotròpic de cèl·lulas T humanes, els medicaments immunosupressors i alguns pesticides.[4][10] Menjar grans quantitats de carn vermella fumada i el tabac també poden augmentar el risc.[11][12][13] El diagnòstic, si hi ha ganglis limfàtics engrandits, sol ser mitjançant biòpsia de ganglis limfàtics.[3][4] Les proves de sang, orina i medul·la òssia també poden ser útils en el diagnòstic.[4] Després es poden fer imatges mèdiques per determinar si i on s’ha estès el càncer.[3][4] El limfoma s’estén més sovint als pulmons, al fetge i al cervell.[3][4]
El tractament pot incloure un o més dels següents: quimioteràpia, radioteràpia, protonoteràpia, teràpia dirigida i cirurgia.[3][4] En alguns limfomes no hodgkinians, un augment de la quantitat de proteïna produïda per les cèl·lules del limfoma fa que la sang esdevingui tan espessa que es realitzin plasmafèresis per eliminar la proteïna.[4] L'espera atenta pot ser adequada per a certs tipus.[4] El resultat depèn del subtipus, alguns poden ser curables i el tractament allarga la supervivència en la majoria.[6] La taxa de supervivència de cinc anys als Estats Units per a tots els subtipus de limfoma de Hodgkin és del 85%,[14] mentre que la de limfomes no hodgkinians és del 69%.[15] A tot el món, els limfomes es van desenvolupar en 566.000 persones el 2012 i van causar 305.000 morts.[8] Constitueixen un 3-4% de tots els càncers, cosa que els converteix en grup la setena forma més comuna.[8][16] En els nens, són el tercer càncer més freqüent.[17] Es produeixen més sovint al món desenvolupat que al món en desenvolupament.[8]