Llenguatge verbal

El llenguatge verbal és un procediment de comunicació que utilitza símbols associats per regles, ambdós arbitraris i per conveni, per a codificar informació i descriure significats. Està molt vinculat a la llengua i la realitat social, lloc i època, dels individus que l'utilitzen. Per exemple, un nen que només parla xinès no pot comprendre el significat de les paraules d'un nen que parla en català mentre que sí que entendrà el plor de l'altre. Mentre el llenguatge no verbal pot ser cultural, per exemple una baixada de la mirada pot ser rebuda com a senyal de respecte u d'hostilitat, o més transversal interculturalment, com un somriure, el llenguatge verbal sempre és específic i artificial, depenent d'un codi consensuat particular que cal aprendre conscientment. Canvia amb la societat però de manera més lenta, causant de vegades anacronismes. Utilitza els canals oral (veu-oïda) i escrit (gràfic-vista).^[1][2]

És impossible separar en una interacció a les components verbal i no verbal del llenguatge per a comunicar-se amb llenguatge verbal únicament, en especial quan la comunicació és presencial. D'altra banda, l'absència de paraules també pot ser un missatge intens. A la vida quotidiana només el 7% de la comunicació en les converses és verbal, basada únicament en el significat de les paraules. Es pot parlar de components "digital" i "analògica" de la comunicació, referents respectivament a la verbal i no verbal.^[1]

La comunicació verbal o "digital" és la part de la comunicació, en contraposició amb la comunicació no verbal (expressió facial, cinèsica, actitud física, entonació, cadència de les paraules, to de veu, signes vestimentaris, accessoris, etc.), que es duu a terme utilitzant únicament com a codi el llenguatge verbal, que és el llenguatge que usa signes verbals. No tots els llenguatges amb lletres o caràcters són verbals, per exemple no ho són els llenguatges de programació, el musical i el matemàtic.^[1]