Ment

Un mapeig frenològic[1] del cervell. La frenologia fou un dels primers intents de correlacionar les funcions mentals amb parts específiques del cervell.
Il·lustració de René Descartes sobre el dualisme ment/cos. Descartes creia que les entrades es transmeten pels òrgans dels sentits a l'epífisis del cervell i d'allí a l'esperit immaterial.[2]

La ment és la construcció psicològica que aglutina els actes de percepció, cognició, emoció, etc., és a dir, el conjunt de les funcions psíquiques[3] — una característica dels humans, però que també pot ser vàlida per a altres formes de vida[4][5] — i intel·lectuals.[6]

És el que dona consistència a les impressions i pensaments del subjecte, cosa que li permet tenir consciència i personalitat diferenciada de la resta. El terme també s'utilitza com un possible sinònim del que considerem intel·ligència.[3] Segons el punt de vista adoptat, la ment pot ser un component del cervell o una entitat separada, pertanyent a un altre pla explicatiu. Existirien tres vies principals d'abordar-ho:

  • La unitat de tot el cos (la ment no és més que el cervell), com pensen els seguidors del materialisme.
  • Aquells que defensen un dualisme estricte.
  • Els partidaris de l'emergentisme, que creuen que la ment pot sorgir d'allò físic i hi està lligada indissolublement, però que ho transcendeix.

La ment és l'objecte fonamental d'estudi de la psicologia, tot i que, com a concepte i part distintiva de l'individu, afecta altres disciplines com la filosofia (al segle xx en sorgí una branca específica, la filosofia de la ment, que es defineix com la branca que estudia la naturalesa dels fenòmens i processos mentals, i la relació que aquests tenen amb els diversos comportaments que trobem en l'ésser humà, mitjançant les connexions que es puguin establir amb el sistema nerviós central).[7] Per a la religió, és similar en la naturalesa a l'ànima, és el que permet parlar d'un "jo" racional i únic i s'assimila al principi vital. Antigament rebia el nom d'esperit. Les teories precientífiques basades en la teologia es concentraven en la presumpta relació entre la ment i l'ànima, l'essència sobrenatural, divina o atorgada pels déus a les persones.

Hi ha hagut moltes teories sobre la ment i el seu funcionament. Les primeres especulacions documentades són de pensadors com Zoroastre, Buda, Plató, Aristòtil, Adi Shankara i altres antics filòsofs grecs, indis i, posteriorment, musulmans. Tot i que molts d'aquestes filòsofs sovint afirmaven l'existència d'una ment còsmica, comuna a tots els éssers humans o a tot l'univers, aquesta idea ha caigut en desús o ha estat adoptada per altres conceptes, així que modernament s'entén la ment com quelcom sobretot individual (encara que influït pels altres).

  1. Oliver Elbs, Neuro-Esthetics: Mapological foundations and applications (Map 2003), (Munich 2005)
  2. Descartes, R. (1641) Meditations on First Philosophy, in The Philosophical Writings of René Descartes, trans. by J. Cottingham, R. Stoothoff and D. Murdoch, Cambridge: Cambridge University Press, 1984, vol. 2, pp. 1-62.
  3. 3,0 3,1 «Ment». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Dictionary.com, "mind": "1. (in a human or other conscious being) the element, part, substance, or process that reasons, thinks, feels, wills, perceives, judges, etc.: the processes of the human mind. 2. Psychology. the totality of conscious and unconscious mental processes and activities. 3. intellect or understanding, as distinguished from the faculties of feeling and willing; intelligence." (en anglès).
  5. «Google definition, "mind": "The element of a person that enables them to be aware of the world and their experiences, to think, and to feel; the faculty of consciousness."» (en anglès). Google.
  6. «Definició: ment». Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 16 maig 2013].
  7. «Ment». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Developed by StudentB