Back Nebenton German Nonchord tone English Akordiväline heli Estonian نتهای زینت Persian Note étrangère French 非和声音 Japanese Неаккордовые звуки Russian 和弦外音 Chinese
Una nota estranya és, en una peça musical, la que no forma part de l'acord que es forma en un moment determinat i que queda, per tant, fora del seu marc harmònic. Per la seva banda, una nota real és la que és pròpia de l'acord funcional. Sovint es parla de notes estranyes en el context del període de la pràctica comuna de la música clàssica, però també poden ser emprades per a analitzar altres tipus de música tonal, com ara la música popular occidental.
Les notes de l'acord i les estranyes es defineixen per la seva pertinença (o manca de pertinença) a un acord: "Les notes que conformen un acord s'anomenen notes reals (o de l'acord). Qualsevol altra nota s'anomena nota estranya."[1] I també es poden definir pel moment en què sonen: "Les notes estranyes són aquelles que no pertanyen a l'acord i que sonen mentre aquest roman."[2] Per exemple, si un fragment d'una peça musical empra un acord de do major, aleshores les notes do, mi i sol seran notes reals d'aquell acord, mentre que qualsevol altra nota que soni simultàniament (p. ex. fa o re) serà considerada estranya. Aquestes notes estranyes són més òbvies en la música homofònica, però ocorren com a mínim tan freqüentment en la música contrapuntística.
"La majoria de notes estranyes són dissonants i creen intervals de segona, quarta o sèptima",[2] que cal que resolguin, de manera convencional, a una nota real. Si, quan ja s'ha produït el següent canvi d'harmonia, la nota no ha resolt, en comptes de considerar-se estranya pot crear un acord de sèptima o un acord ampliat. Encara que teòricament hi ha nou notes estranyes possibles (en temperament igual), aquestes solen coincidir amb l'armadura present. Els intervals augmentats i disminuïts també són considerats dissonants, i totes les notes estranyes es mesuren des del baix —o la nota més greu que soni en un acord— exceptuant el cas en què aquest baix estigui realitzant notes estranyes.[2]
Les notes estranyes generalment ocorren en un patró de tres notes, en què l'estranya n'és el centre:[2]
| 1 | – | 2 | – | 3 |
|---|---|---|---|---|
| Nota real anterior | – | Nota estranya | – | Nota real posterior |
| Preparació | – | Dissonància | – | Resolució |
Les notes estranyes es distingeixen en funció del seu ús. La distinció més important és si ocorren en la part forta o dèbil del compàs, i si, per tant, són accentuades o no.[2] També es poden distingir per la seva preparació i resolució, així com per la veu o veus en què ocorren, o el nombre de notes que contenen.
A mesura que ha avançat la història de la música, notes que inicialment eren considerades estranyes han acabat sent vistes com a notes pròpies de l'acord, com ara la sèptima en l'acord de sèptima. Durant l'era del jazz bebop (anys 40 del segle XX), notes que eren prèviament considerades estranyes, com per exemple el fa diesi a l'acord de do major amb sèptima, van començar a ser vistes com a notes reals (en aquest exemple, el fa diesi podria ser analitzat com un acord d'onzena sostinguda: 7(♯11)). En la música clàssica europea, "el major ús de la dissonància de període en període com a resultat de la dialèctica entre forces verticals i horitzontals va conduir a la integració i normalització dels acords de novena, d'onzena i de tretzena [en l'anàlisi i teoria]; cada nota estranya addicional per sobre de l'acord tríada original va afegir-se i integrar-se a la massa acòrdica ."[3]
| « | Certament, ningú dubta de la necessitat dels ornaments... Són, de fet, indispensables, per arribar a considerar-se'n l'ús. Connecten notes, les animen, els donen un efecte especial i pes quan cal, les fan agradables i, a més a més, desperten un interès particular. Els ornaments ajuden a aclarir el contingut de les notes: ja siguin tristes, alegres o d'una altra naturalesa... | » |
| — C.P.E. Bach (1753), [4] | ||
- ↑ Kroepel, Bob (1993). Mel Bay Creative Keyboard's Deluxe Encyclopedia of Piano Chords: A Complete Study of Chords and How to Use Them, p.8. ISBN 978-0-87166-579-9. Emphasis original.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Benward & Saker (2003). Music: In Theory and Practice, Vol. I, p.92. Seventh Edition. ISBN 978-0-07-294262-0
- ↑ "Debussy and the Crisis of Tonality", p.72. Author(s): Roland Nadeau. Source: Music Educators Journal, Vol. 66, No. 1, (Sep., 1979), pp. 69-73. Published by: MENC: The National Association for Music Education.
- ↑ Forte, Allen (1979). Tonal Harmony in Concept & Practice, p.388. ISBN 0-03-020756-8