Oftalmoscopi

En òptica i en oftalmologia, l'oftalmoscopi és un instrument per veure ampliat el fons de l'ull d'un pacient, en el qual es troba la retina. Va ser inventat per Hermann von Helmholtz el 1851. Per utilitzar-lo, l'explorador (bé sigui òptic o metge) s'ha de posar davant del pacient, mirant-li, i projectar el raig de llum de l'oftalmoscopi, en un ambient de poca lluminositat. Per llei, si qui fa l'exploració és metge oftalmòleg, tindrà permís per dilatar la pupil·la al pacient mitjançant medicaments midríatics. En cas de ser òptic optometrista, l'exploració s'ha de fer sense cap administració de medicaments.

Aquest aparell té variants respecte als seus dispositius, però el seu funcionament bàsic es basa en la reflexió per miralls d'un raig de llum que va al pacient. Disposa de diverses lents de fons de l'ull.

A la cara posterior de l'oftalmoscopi es troba un disc o roda que permet canviar la forma i intensitat de la llum emprada:

• Cercle petit o mitja lluna de llum blanca per pupil·les amb miopies.
• Cercle lluminós de major grandària per a pupil·les dilatades.
• Llum verd o anaeritra que és de longitud d'ona curta i, per tant, es reflecteix en les capes superficials de la retina, permet observar la màcula i els vasos sanguinis amb major definició.
• Sistema de cercles concèntrics amb un estel o cercle central, per objectivar la fixació excèntrica quan se li demana al pacient que miri a la llum i descartar la falsa màcula de l'estràbic