Orde del Cister

Orde del Cister

Ordo Cisterciensis
escut de l'Orde del Cister
Tipus	monàstic
Nom oficial	Orde Cistercenc
Nom oficial llatí	Ordo Cisterciensis
Sigles	O.Cist.
Altres noms	Orde del Cister, Cister, monjos blancs, benedictins blancs, bernadins, cistercencs de la comuna observança
Hàbit	Hàbit blanc amb túnica i cinyell, escapulari negre
Lema	Cistercium mater nostra (Cister, mare nostra)
Objectiu	vida en comunitat,ascetisme, rigor litúrgic, treball
Fundació	1098, abadia de Cîteaux (Borgonya, França) per Sant Robert de Molesme, Alberic de Cîteaux i Esteve Harding
Aprovat per	Calixt II, en 1119
Regla	de Sant Benet
Constitucions	Carta charitatis, 1118
Patrons	Sant Robert de Molesmes, Sant Bernat, Sant Benet
Branques i reformes	És una reforma dels benedictins; monges cistercenques o bernadines (1125); fuliencs, trapencs (1667)
Fundacions destacades	Abadia de Claravall, Abadia de Fontfreda, Abadia de Fontenay, Abadia d'Alcobaça (Portugal), Chiaravalle (Itàlia), Heiligenkreuz (Àustria)
Fundacions a terres de parla catalana	Poblet, Valldaura (Cerdanyola del Vallès, 1150-1168), Santes Creus (1169-1835), Santa Maria de Vallbona (Argelès, Rosselló, 1242-1791), Valldigna, Benifaçà (Pobla de Benifassà, 1235-1835), Santa Maria de la Reial (Mallorca, 1236-1835), Vallbona de les Monges, (l'Urgell)
Persones destacades	Sants Bernat de Claravall, Bernat Calbó, Ramon de Fitero
Lloc web	http://www.ocist.org

L'orde del Cister, orde del Cistell o orde de Cîteaux ^[1] (llatí: ordo cisterciensis) és un orde monàstic de dret papal.

És un orde monàstic de la família benedictina, fundat el 1098 a l'abadia de Cîteaux (Borgonya) per sant Robert de Molesme (mort el 1110) com a reforma de l'Orde de Sant Benet i per seguir la Regla de sant Benet amb el rigor i el carisma originaris.

Els seus membres, anomenats cistercencs (censurat per Joan Coromines que proposa cistercès i cluniacès,^[2] benedictins blancs (per l'hàbit blanc) o bernadins (per sant Bernat de Claravall), posposen al seu nom les sigles O. Cist..

L'orde del Cister té un paper protagonista en la història religiosa del segle xii. Mitjançant la seva organització i la seva autoritat espiritual, s'imposa a tot Occident, fins i tot als seus marges. La seva influència és particularment forta a l'est de l'Elba, on l'ordre "fa avançar tant el cristianisme, la civilització [occidental] com el desenvolupament de la terra." ^[3]

Com a restauració de la regla benedictina inspirada en la reforma gregoriana, l'orde cistercenc promou l'ascetisme, el rigor litúrgic i estableix, en certa manera, el treball com un valor cardinal, com ho demostra el seu patrimoni tècnic, artístic i arquitectònic. A més del paper social que va ocupar fins a la Revolució francesa, l' orde va exercir una influència cabdal tant en l'àmbit intel·lectual o econòmic com en el de les arts i l'espiritualitat.

Deu el seu desenvolupament considerable a Bernat de Claravall (1090-1153), un home d'una personalitat i un carisma excepcionals. La seva influència i prestigi personal el van convertir en el més famós dels cistercencs del segle xii . Si no és el fundador, continua sent el mestre espiritual de l'orde.^[4]

De fet, l'orde del Cister està constituït avui per dos ordes i diverses congregacions. L'orde de l'Observança de la Comuna compta avui amb uns 1.600 monjos i més de 800 monges, distribuïdes en 80 i 78 monestirs respectivament. L'orde cistercenc de l'estricta observança (també anomenada O.C.S.O.) inclou actualment prop de 3.000 monjos i 1.875 monges —anomenades comunament trapencs i trapenques, perquè provenen de la reforma de l'abadia de Trappe— distribuïdes en 102 monestirs masculins (abadies i priorats) i 72 monestirs femenins (també anomenats abadies o priorats), arreu del món.^[5] Però si actualment els dos ordes cistercencs estan separats, hi ha entre ells estrets vincles d'amistat i col·laboració, especialment en els àmbits de la formació i la reflexió sobre el seu carisma comú. La seva indumentària és, doncs, la mateixa: túnica blanca i escapulari negre subjectats per un cinturó de cuir que s'hi posa sobre; l'hàbit del cor és la cogulla monàstica tradicional, de color blanc, d'aquí el nom de "monjos blancs".

Encara que segueixen la regla de sant Benet, els cistercencs no són considerats estrictament benedictins. En efecte, va ser en el IV Concili del Laterà (1215 ) quan va aparèixer "la paraula "benedictina" per designar monjos que no pertanyien a cap orde centralitzat"^[6] en contraposició als cistercencs. Però molts vincles uneixen les dues famílies monàstiques, especialment en l'àmbit de la formació.