Pauperes commilitones Christi Templique Salomonici Hierosolymitanis | |
Segell de l'Orde del Temple, amb dos cavallers sobre un únic cavall com a símbol de pobresa. Observem també: Sigillum Militum Xpisti (Segell dels soldats de Crist) | |
Tipus | militar i religiosa |
---|---|
Nom oficial | Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó |
Nom oficial llatí | Pauperes Commilitones Christi Templique Solomonici |
Altres noms | Orde del Temple, Pobres Cavallers de Crist |
Hàbit | Túnica i mantell blancs amb la creu patent vermella al pit esquerre. |
Lema | Non nobis, Domine, non nobis sed nomini tuo da gloriam - («No a nosaltres, Senyor, sinó al teu nom dona la glòria») |
Objectiu | Protecció dels pelegrins a Terra Santa; lluita contra els infidels |
Fundació | Entre el 1118 i 23 de gener del 1120, Jerusalem per Hugues de Payens, Jofré de Saint-Omer i set cavallers més, amb el suport de sant Bernat de Claravall |
Aprovat per | Concili de Troyes, en 1129 (confirmada per Innocenci II el 1139) |
Regla | Regla llatina de sant Bernat de Claravall i Hugues de Payns, 1128 |
Patrons | Sant Bernat de Claravall |
Supressió | 22 de març del 1312 per Climent V |
Primera fundació | Mont del Temple, a la mesquita d'al-Aqsa, 1120 |
Fundacions destacades | Castell Pelegrí (Israel), Tomar (Portugal), Ponferrada |
Fundacions a terres de parla catalana | Castell de Gardeny (Lleida), Santa Maria del Palau (Barcelona), Montsó, Santa Maria dels Àngels (Horta de Sant Joan), Miravet, Peníscola |
Persones destacades | Hugues de Payens, Jacques de Molay, Dalmau de Creixell, Arnau de Torroja, fra Dalmau de Rocabertí |
L'Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó (llatí: Pauperes Commilitones Christi Templique Salomonici), també anomenat l’Orde del Temple (Ordre du Temple en francès) en el qual els seus membres són normalment coneguts com a cavallers templers (templiers en francès), va ser un dels més famosos ordes militars cristians de l'edat mitjana.[1] Es va mantenir actiu durant poc menys de dos segles. Va ser fundat el 1118 o 1119 per nou cavallers francesos liderats per Hugues de Payns després de la Primera Croada. El seu propòsit original era protegir les vides dels cristians que peregrinaven a Jerusalem després de la conquesta. L'orde va ser reconegut pel patriarca llatí de Jerusalem, Garmond de Picquigny, qui els va imposar com a regla la dels canonges agustinians del Sant Sepulcre.
Aprovat oficialment per l'Església Catòlica el 1129, durant el Concili de Troyes (celebrat a la catedral de la mateixa ciutat), l'Orde del Temple va créixer ràpidament en membres, possessions i poder. Els cavallers templers utilitzaven com a distintiu una capa blanca on hi havia dibuixada una creu patent vermella. Militarment, els seus membres es trobaven entre les unitats més ben entrenades que participaren en les croades.[2] Els membres no combatents de l'orde van gestionar una complexa estructura econòmica dins del món cristià. Van crear, fins i tot, noves tècniques financeres que constituïen una forma primitiva del banc modern.[3][4] Alhora, l'orde també va edificar una sèrie de fortificacions per tot el mar Mediterrani i Terra Santa.
L'èxit dels templers es troba estretament vinculat a les croades. La pèrdua de Terra Santa va suposar la desaparició dels suports a l'orde i, a banda d'això, els rumors generats al voltant de la cerimònia secreta d'iniciació dels templers van crear una gran desconfiança. Felip IV de França, fortament endeutat amb l'orde i preocupat pel seu poder, va començar a pressionar el papa Climent V amb l'objectiu que prengués mesures contra els seus membres. El 1307, un gran nombre de templers van ser detinguts, forçats a confessar sota tortura i cremats en la foguera.[5] Finalment, el 1312, Climent V va cedir a les pressions de Felip el Bell i va dissoldre l'orde.