Back علم الكتابات القديمة Arabic Paleografía AST Paleoqrafiya Azerbaijani Палеография Bashkir Палеаграфія Byelorussian Палеография Bulgarian Paleografie Czech Палеографи CV Palaeograffeg Welsh Palæografi Danish
| Història |
|---|
 |
| Història |
| Universal · Europa · Àsia · Àfrica · Amèrica · Oceania · Antàrtida |
| Mètodes d'investigació |
| Historiografia · Arqueologia · Biografia · Genealogia · Heràldica · Numismàtica · Paleografia · Arxivística · Papirologia · Sigil·lografia · Ceramologia |
| Escoles i pensament |
| Escola dels Annales · Historicisme · Revisionisme històric · Nova història · Història de les idees · Història de les mentalitats · Teoria de la història · Providencialisme · Fatalisme · Història social · Materialisme històric · Necessitarisme · Història evenemencial |
| Disciplines auxiliars |
| Economia · Dret · Sociologia · Antropologia · Psicologia · Cronologia · Diplomàcia · Geopolítica · Vexil·lologia · Religió · Geografia · Política · Lingüística · Filosofia |
| Portal d'història |
La paleografia (del grec "escriptura antiga") és una ciència auxiliar de la història que estudia les escriptures (història de l'escriptura) i, en concret, l'origen i l'evolució de les formes dels signes gràfics, de cara a poder interpretar bé els documents escrits.[1] Segons la finalitat que persegueix és paleografia elemental o paleografia crítica. La paleografia elemental persegueix adquirir el coneixement necessari per a la interpretació dels textos i la paleografia critica cerca determinar, a partir dels coneixements aconseguits amb la primera paleografia, la data i autenticitat del document.[2]
No sols s'estudien la forma de les lletres i com es produïa la successió dels traços, ans també els trets propis de cada zona o de cada escriptori.
Pel que fa a l'escriptura, cal diferenciar entre les escriptures cursives, dels documents, i les libràries, dels llibres o còdexs.
El suport material de l'escriptura podia ser dur (pedra, metall i terrissa) o bé tou (papir, pergamí o paper).
Les principals escriptures foren la semiuncial (origen de la minúscula i de la cursiva visigòtica), la carolina (difosa en l'època carolíngia als comtats catalans des del segle ix) i la gòtica (difosa en la versió cursiva i librària als segles xiii i xv). Al final de l'edat mitjana (segle xv) se'n començà a difondre la humanística.[3]
- ↑ Muñoz y Rivero, 1917, p. 5-7.
- ↑ Muñoz y Rivero, 1917, p. 5, 7.
- ↑ Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, planes 196-197.