Peregrinus va ser un terme utilitzat a l'Imperi Romà, des del 30 aC fins al 212 per denotar una persona provincial lliure a l'imperi, però que no era un ciutadà romà.[1] Els peregrini constituïen la gran majoria dels habitants de l'imperi als segles I i II. Els peregrini van ser en efecte ciutadans de segona classe fins a l'any 212, quan es va concedir la ciutadania romana a tots els habitants de l'imperi.
Durant la República Romana, el terme peregrinus designava qualsevol persona que no tingués ciutadania romana, total o parcial, sigui que aquesta persona estigués sota domini romà o no. Tècnicament, aquest va seguir sent el cas durant l'era colonial, però, a la pràctica, el terme es va limitar als súbdits de l'imperi, i els habitants de les regions fora dels límits de l'imperi anomenats barbari (bàrbars).