El Pla territorial general de Catalunya (PTGC) és l'instrument bàsic d'ordenació del territori de Catalunya, la seva planificació i definició de polítiques específiques de desenvolupament i reequilibri territorial. Va ser aprovat per la Llei 1/1995, de 16 de març.[1]
Els seus objectius són la definició de:
Les zones homogènies segons el potencial de desenvolupament i la seva situació socioeconòmica.
Els nuclis de població que poden exercir una funció reequilibradora del territori.
Els espais naturals a conservar.
Les terres d'ús agrícola o forestal d'especial interès que s'hagin de conservar o ampliar.
Els emplaçaments idonis de grans infraestructures (transport, sanejament i equipaments d'interès general).
Els àmbits d'aplicació dels Plans Territorials Parcials, definits per agregació de comarques.
Els sistemes de propostes del pla són a tres nivells:
Definició d'àrees bàsiques territorials (ABT) constituïdes per l'agrupació de municipis amb poca població com a llindar mínim de cobertura territorial per als equipaments col·lectius (salut, sanejament, educació, esport...)
Estudi dels grans sistemes urbans com a àrees de cohesió i d'influència del seu entorn territorial.
Definició dels àmbits funcionals territorials (AFT) constituïts per agrupacions de comarques i de sistemes urbans.
↑Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida;
no s'ha proporcionat text per les refs nomenades 23/2010