Back Pragmatisme Afrikaans براغماتية Arabic براجماتيه ARZ Pragmatismu AST Praqmatizm Azerbaijani پراقماتیزم AZB Прагматызм Byelorussian Прагматизъм Bulgarian দরকারবাদ Bengali/Bangla Pragmatizam BS
El pragmatisme és un moviment filosòfic que considera que les conseqüències pràctiques i els efectes reals són components vitals del significat i la veritat. El pragmatisme començà a la darreria del segle xix amb Charles Sanders Peirce.[1] Al llarg del principi del segle xx, va ser desenvolupat pels treballs de William James,[2] l'instrumentalisme, la variant desenvolupat per John Dewey[3] i d'una manera no gaire ortodoxa per George Santayana. Altres importants aspectes del pragmatisme són l'anticartesianisme, l'empirisme radical, l'instrumentalisme, l'antirealisme, el verificacionisme, el conceptualisme, el rebuig de la distinció entre fet i valor, una gran consideració per la ciència i el falibilisme.[4]
A partir de la dècada de 1960, el pragmatisme va renovar-se amb una nova escola de filosofia analítica, amb W. V. O. Quine i Wilfrid Sellars, que revisà el pragmatisme i criticà el positivisme lògic que dominava la filosofia dels Estats Units i la Gran Bretanya des de la dècada de 1930. Richard Rorty, posteriorment, va desenvolupar d'epistemologia naturalitzada.
- ↑ «Pragmatisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Alcoberro, Ramon. «William James (1842-1910): La Psicologia a Amèrica». Filosofia i pensament. Història de la Psicologia, s.d. [Consulta: 15 octubre 2018].
- ↑ «Dewey, John (1859-1952)». FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos, s.d. [Consulta: 14 octubre 2018].
- ↑ «veritat: teoria pragmàtica». FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos.