País d'origen | Estats Units d'Amèrica |
---|---|
Organització | NASA |
Propòsit | aterratge lunar |
Estat | Finalitzat |
Història del programa | |
Cost | 469 M$ |
Durada | 1966 — 1968 |
Primer vol no tripulat | 30 maig 1966 (Surveyor 1) |
Últim vol | 7 gener 1968 (Surveyor 7) |
Missions | |
Reeixits | 5 |
Fracassos | 2 |
Lloc(s) de llançament | Complex 36 |
Informació dels vehicles | |
Vehicle(s) de llançament |
El programa Surveyor de la NASA és un programa d'exploració de la Lluna per mitjà de màquines automàtiques que van tenir un paper important en la preparació de les missions del programa Apollo. En el 1960, el centre espacial de la JPL oficialment va posar en marxa un projecte d'estudi científic del satèl·lit implementant una sonda espacial capaç d'allunar per estudiar la Lluna in situ. Els responsables de la NASA van reorientar el projecte en el 1961 en un programa de reconeixement per preparar-se per l'allunatge de l'home a la Lluna. Diverses sondes Surveyor van ser programades amb l'objectiu principal de desenvolupar un mètode d'aterratge suau i estudiar el sòl lunar i la seva topografia. La Lluna era poc coneguda llavors, i els científics no tenien certesa sobre la consistència del sòl lunar. Era imprescindible conèixer aquest paràmetre per validar el disseny del tren d'aterratge dels mòduls lunars.
La JPL va dissenyar un tipus de sonda espacial allunitzadora fabricada a càrrec de l'empresa Hughes Aircraft. El projecte es va enfrontar a molts problemes: sobrecostos, impassos tècnics i revisions dramàtiques de les especificacions. Les sondes Surveyor, a l'època, els motors complexos i innovadors: aquestes foren les primeres sondes dissenyades per allunar suaument en un altre cos celeste. Van ser construïdes amb malles de tubs d'alumini en forma d'aranya, van requerir el desenvolupament de diversos dispositius electrònics i motors innovadors: un gran retrocoet de gran rendiment, els motors verniers d'empenyiment modulable, dos radars les dades dels quals són usades pel sistema d'aterratge automàtic que ha de ser capaç de posar la sonda en un terreny amb característiques desconegudes. Aquestes sondes són gairebé una tona més pesants que moltes sondes nord-americanes que les van precedir i que no van excedir de 300 kg. Quan es va iniciar el programa, encara no existia un coet americà prou potent per llançar aquesta massa; la NASA va decidir utilitzar el llançador Atlas associat amb una etapa Centaur en curs de desenvolupament; s'introdueix l'ús de l'hidrogen que permet de tripliclar el rendiment del llançador Atlas-Agena utilitzat fins ara. No obstant això, el desenvolupament va durar molt més del que s'esperava i el primer llançament de la sonda Surveyor, inicialment programada pel 1963, no es va portar a terme fins en 1966.
Entre 1966 i 1968, set sondes Surveyor van ser llançades de les quals cinc van completar la seva missió amb èxit. Van proporcionar informació tranquil·litzadora sobre les propietats mecàniques del sòl lunar, el que demostrava les capacitats de suport del mòdul lunar Apollo. Per contra, els beneficis científics del programa van ser limitats pel fet que molts instruments científics inicialment previstos no es van instal·lar per falta d'una etapa Centaure prou potent. La càmera present en totes les sondes podia prendre més de 87000 fotografies del sòl lunar i les últims tres sondes van transportar un instrument per analitzar la composició química del sòl. Donada la complexitat de la missió assignada a les sondes, i malgrat els retards i els costos addicionals, el programa es considera un èxit del programa espacial americà.