Back Kwark Afrikaans Quark (Physik) ALS क्वार्क ANP كوارك Arabic كوارك ARY Quark AST Kvark Azerbaijani کوارک AZB Кварк Byelorussian Кварк BE-X-OLD

Quark

Per a altres significats, vegeu «Quark (formatge)».
Per a altres significats, vegeu «Quark (programa de televisió)».
Infotaula de partículaQuarks
Un protó es compon de dos quarks u, un quark d i els gluons que transmeten les interaccions que els uneixen.
Classificaciófermió elemental i partícula carregada Modifica el valor a Wikidata
ComposicióPartícula elemental
EstadísticaFermiònica
Generació1a, 2a, 3a
InteraccionsElectromagnètica, gravitatòria, forta, feble
Símbolq
AntipartículaAntiquark (q)
TeoritzacióMurray Gell-Mann (1964)
George Zweig (1964)
DescobertaSLAC (~1968)
Tipus6 (u, d, s, c, b i t)
Càrrega elèctrica+2⁄3 e, −1⁄3 e
Càrrega de colorSí
Espín1⁄2
Nombre bariònic1⁄3
SupercompanyaSquark Modifica el valor a Wikidata

En física de partícules, un quark és una partícula elemental i un component fonamental de la matèria. Els quarks es combinen per formar partícules compostes anomenades hadrons, els més estables dels quals són els protons i els neutrons, els components dels nuclis atòmics.[1] A causa d'un fenomen conegut com a confinament de color, els quarks no es poden observar directament ni es troben en solitari; es poden trobar només a dins d'hadrons, com ara els barions (dels quals, els protons i els neutrons en són exemples) i els mesons.[2][3] Per aquest motiu, la major part d'informació sobre els quarks s'ha extret d'observacions dels mateixos hadrons. Només en situacions d'altes temperatures i/o densitats, els quarks esdevenen quasi-lliures dins una fase deconfinada del plasma de quarks i gluons.

Els quarks tenen una sèrie de propietats intrínseques, entre aquestes càrrega elèctrica, massa, càrrega de color i espín. Els quarks són les úniques partícules elementals del model estàndard de física de partícules que experimenten les quatre forces fonamentals (electromagnetisme, gravetat, força nuclear forta i força nuclear feble), així com les úniques partícules amb una càrrega elèctrica que és una fracció de la càrrega elèctrica elemental (+2⁄3 o -1⁄3).

Hi ha sis tipus de quarks, coneguts com a sabors: u, d, s, c, b i t.[4] Els quarks u i d tenen les menors masses d'entre tots els quarks. Els quarks més pesants canvien ràpidament cap a quarks u i d amb un procés de desintegració de partícules: la transformació d'un estat més alt de massa cap a un estat més baix de massa. Per aquest motiu, els quarks u i d són generalment estables i els més comuns de l'univers, mentre que els quarks estrany, encant, fons i cim només es poden produir en col·lisions altament energètiques (com ara, les que involucren rajos còsmics i en acceleradors de partícules). Per cada sabor de quark existeix una antipartícula corresponent, coneguda com a antiquark, que només difereix del quark en què algunes de les seves propietats tenen la mateixa magnitud, però signe oposat.

El model de quarks fou proposat de forma independent pels físics Murray Gell-Mann i George Zweig el 1964.[5] Els quarks foren introduïts com a parts d'un model esquemàtic dels hadrons i hi hagué poques proves de la seva existència física fins als experiments de dispersió inelàstica profunda duts a terme al SLAC National Accelerator Laboratory el 1968.[6][7] Els experiments de l'accelerador han proveït evidència per als sis sabors. El quark cim fou l'últim a ser descobert al Fermilab el 1995.[5]

  1. ↑ «Quark (subatomic particle)». Encyclopædia Britannica. [Consulta: 29 juny 2008].
  2. ↑ R. Nave. «Confinement of Quarks». HyperPhysics. Georgia State University, Department of Physics and Astronomy. [Consulta: 29 juny 2008].
  3. ↑ R. Nave. «Bag Model of Quark Confinement». HyperPhysics. Georgia State University, Department of Physics and Astronomy. [Consulta: 29 juny 2008].
  4. ↑ R. Nave. «Quarks». HyperPhysics. Georgia State University, Department of Physics and Astronomy. [Consulta: 29 juny 2008].
  5. ↑ 5,0 5,1 B. Carithers, P. Grannis «Discovery of the Top Quark» (PDF). Beam Line. SLAC, 25, 3, 1995, pàg. 4–16 [Consulta: 23 setembre 2008].
  6. ↑ E.D. Bloom; Destaebler; Drees; Miller; Mo; Taylor; Breidenbach; Friedman; and others «High-Energy Inelastic e–p Scattering at 6° and 10°». Physical Review Letters, 23, 16, 1969, pàg. 930–934. Bibcode: 1969PhRvL..23..930B. DOI: 10.1103/PhysRevLett.23.930.
  7. ↑ M. Breidenbach; Kendall; Bloom; Coward; Destaebler; Drees; Mo; Taylor; and others «Observed Behavior of Highly Inelastic Electron–Proton Scattering». Physical Review Letters, 23, 16, 1969, pàg. 935–939. Bibcode: 1969PhRvL..23..935B. DOI: 10.1103/PhysRevLett.23.935.

Developed by StudentB