Richard Nixon (Yorba Linda, 9 de gener de 1913 - Manhattan, 22 d'abril de 1994) va ser el 37è president dels Estats Units, que va exercir de 1969 a 1974. Membre del Partit Republicà, abans va exercir com a representant (pel 12è districte de Califòrnia) i senador per Califòrnia i va ser el 36è vicepresident de 1953 a 1961 sota el president Dwight D. Eisenhower. Els seus cinc anys a la Casa Blanca van suposar una reducció de la participació dels Estats Units en la guerra del Vietnam, la distensió amb la Unió Soviètica i la Xina, els primers alunizatges tripulats i l'establiment de l'Agència de Protecció del Medi Ambient i l'Administració de Seguretat i Salut Laboral. El segon mandat de Nixon va acabar aviat, quan es va convertir en l'únic president que va dimitir del càrrec, com a conseqüència de l'escàndol Watergate.[1]
Nixon va néixer en una família pobra de quàquers en un petit poble del sud de Califòrnia. Es va graduar a la Duke Law School el 1937, va exercir l'advocacia a Califòrnia, després es va traslladar amb la seva dona Pat a Washington el 1942 per treballar per al govern federal. Després de ser actiu a la Reserva Naval durant la Segona Guerra Mundial, va ser elegit membre de la Cambra de Representants el 1946. El seu treball sobre el cas Alger Hiss va establir la seva reputació com a principal anticomunista, fet que el va elevar a la prominència nacional, i el 1950, va ser elegit al Senat. Nixon va ser el company de fórmula de Dwight D. Eisenhower, candidat a la presidència del Partit Republicà a les eleccions de 1952, i va exercir durant vuit anys com a vicepresident. Es va presentar a la presidència el 1960, va perdre per poc davant John F. Kennedy, després va fracassar de nou en una cursa el 1962 per a governador de Califòrnia, després de la qual es va creure àmpliament que la seva carrera política havia acabat. No obstant això, l'any 1968, va presentar una altra candidatura a la presidència i va ser elegit, derrotant Hubert Humphrey i George Wallace en una competició disputada.
Nixon va acabar amb la participació nord-americana en el combat del Vietnam el 1973 i el projecte militar amb ell aquell mateix any. La seva visita a la Xina el 1972 finalment va portar a relacions diplomàtiques entre les dues nacions, i també va concloure el Tractat de míssils antibalístics amb la Unió Soviètica. D'acord amb les seves creences conservadores, la seva administració va transferir progressivament el poder del govern federal als estats. La política interna de Nixon el va veure imposar controls de salaris i preus durant 90 dies, fer complir la desegregació de les escoles del Sud, establir l'Agència de Protecció Ambiental i començar la Guerra contra el Càncer. A més, la seva administració va impulsar la Llei de substàncies controlades i va començar la guerra contra les drogues. També va presidir l'aterratge a la Lluna de l'Apol·lo 11, que va assenyalar el final de la carrera espacial. Va ser reelegit amb un esclat electoral històric el 1972 quan va derrotar a George McGovern.
En el seu segon mandat, Nixon va ordenar un pont aeri per reabastir les pèrdues israelianes a la guerra del Yom Kippur, un conflicte que va provocar la crisi del petroli a casa seva. A finals de 1973, la participació de l'administració de Nixon al Watergate va erosionar el seu suport al Congrés i al país. El 9 d'agost de 1974, davant d'una destitució gairebé segura del càrrec, Nixon va renunciar a la presidència. Després, el seu successor, Gerald Ford, el va indultar. Durant gairebé 20 anys de jubilació, Nixon va escriure les seves memòries i nou llibres més. Va emprendre molts viatges a l'estranger, rehabilitant la seva imatge en la d'un estadista gran i gran expert en afers exteriors. Va patir un ictus debilitant el 18 d'abril de 1994 i va morir quatre dies després a l'edat de 81 anys. Les enquestes d'historiadors i politòlegs han classificat Nixon com un president per sota de la mitjana.[2][3][4] No obstant això, les avaluacions d'ell han demostrat ser complexes, amb els èxits de la seva presidència contrastats amb les circumstàncies de la seva sortida del càrrec.