El romanticisme musical correspon aproximadament a la música occidental composta al llarg del segle xix a Europa. La música d'aquest període va sorgir sense ruptura amb el llenguatge musical, l'harmonia i els gèneres del classicisme, de tal manera que en molts aspectes ambdós períodes es poden considerar com una única gran època dins la història de la música.[1] Sigui com sigui, el romanticisme introdueix un nou element poètic i metafísic, que fa que el sentiment prevalgui sobre la raó, predominant el subjectivisme i l'emoció. D'altra part, hi ha un principi dinàmic relacionat amb l'esperit positivista de l'època que fa que es desenvolupin diferents aspectes de la pràctica musical, com ara la tècnica interpretativa, o la construcció d'instruments. També fruit del positivisme, el segle xix veurà néixer la musicologia i la pedagogia musical tal com l'entenem en l'actualitat.
La música romàntica està relacionada amb el romanticisme literari, pictòric i filosòfic, malgrat que la datació convencional de la musicologia difereix notablement de les altres arts, que defineixen com a romàntic el període comprès entre el 1780 i el 1840. En canvi, la musicologia actual situa els inicis del romanticisme a principis del segle xix i no el conclou definitivament fins a l'inici de la Primera Guerra Mundial.