Tipus | futbol |
---|---|
Epònim | Rugby School |
País d'origen | Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda |
Característiques | |
Membres de l'equip | Rugbi a 15: 15 jugadors per equip Rugbi a 13: 13 jugadors per equip Rugbi a 7: 7 jugadors per equip |
Nombre màxim de jugadors | 30 |
El rugbi (IPA: [ˈruɡ.bi]) és un esport d'equip de contacte, que en la seva modalitat a quinze consta de dos equips amb quinze jugadors cadascun; cada partit consta de dues parts de 40 minuts amb un descans de 10 en mig. Els jugadors lluiten per la possessió de la pilota per aconseguir plantar-la a terra a la zona de marca o d'assaig de l'equip rival, amb una o dues mans i sense deixar-la anar. Aquesta acció suma cinc punts (un assaig) i dona una oportunitat o intent per fer un xut directe entre pals (una transformació) i aconseguir-ne dos més. Igualment, l'equip atacant també pot marcar tres punts xutant la pilota entre els pals del rival, ja sigui amb un xut col·locat (cop de càstig) amb el joc detingut per una falta xiulada per l'àrbitre, o ja sigui amb un xut de sobrebot (un drop) amb el joc en acció en qualsevol moment.
Des dels orígens mateixos del rugbi i del futbol, quan tots dos esports es van separar a mitjans del segle xix, ambdós es van presentar en oposició l'un de l'altre: força contra habilitat; joc net contra joc deslleial, etc.[1] Una antiga dita britànica diu que "el futbol és un joc de cavallers jugat per pinxos i el rugbi és un joc de pinxos jugat per cavallers" [2] i en el rugbi és característic el respecte per les regles, pels contraris i per l'àrbitre. Les decisions de l'àrbitre poques vegades són discutides pels jugadors. En els partits internacionals entre seleccions i en molts dels campionats europeus i de l'hemisferi sud es pot recórrer, a sol·licitud de l'àrbitre principal, a la repetició en vídeo de les jugades produïdes dins de la zona d'assaig en cas de dubte. La revisió d'aquestes jugades està a càrrec d'un quart àrbitre anomenat TMO (Television Match Official) encara que la decisió final sempre correspon a l'àrbitre principal. Una peculiaritat d'aquest esport és que, tradicionalment, es fomenta la sociabilitat entre companys d'equips i els oponents amb una cordial reunió després dels partits, anomenada tercer temps, que els aplega amb els àrbitres, els entrenadors i part del públic, per parlar sobre el partit. Aquest apel·latiu s'empra també en les seccions dels mitjans de comunicació que cobreixen esdeveniments d'aquest esport.