Back حرب الشمال الثانية Arabic ایکینجی قوزئی ساواشی AZB Паўночная вайна (1655—1660) Byelorussian Малка северна война Bulgarian Brezel an Hanternoz Breton Karl Gustav-krigene Danish Zweiter Nordischer Krieg German Northern War of 1655–1660 English Nordia Milito 1655-1660 Esperanto Segunda guerra nórdica Spanish
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=icon}
La Segona Guerra del Nord (1655-1660, també Primera o Petita Guerra del Nord) es va lliurar entre l'Imperi Suec i els seus adversaris de la Confederació de Polònia i Lituània (1655-1660), Rússia (1656-58), Brandenburg-Prússia (1657-1660), la Monarquia dels Habsburg (1657-1660) i Regne de Dinamarca i Noruega (1657-58 i 1658-60). Les Províncies Unides sovint intervingueren contra Suècia.
En 1655, Carles X Gustau de Suècia va envair i va ocupar l'oest de Polònia-Lituània, la meitat oriental de la qual estava ja ocupada per Rússia. El ràpid avanç suec ràpid va arribar a ser conegut a Polònia com el “Diluvi suec”. El Gran Ducat de Lituània es va convertir en un feu suec, els exèrcits regulars polonesolituans es van rendir i el rei polonès Joan II Casimir Vasa va fugir cap als Habsburg. Frederic Guillem I de Brandenburg i el Duc de Prusia inicialment van donar suport al parlament de Prússia reial, però es van aliar amb Suècia a canvi de rebre el Ducat de Prússia com a feu suec. Amb l'explotació dels dolorosos sentiments religiosos de la població catòlica romana sota l'ocupació protestant i l'organització dels líders militars polonesolituans a la Confederació Tyszowce, Joan II Casimir Vasa va aconseguir recuperar terreny en 1656. Rússia va aprofitar el revés suec, va declarar la guerra a Suècia i empenyé envers Lituània i la Livònia Sueca.
Carles X Gustau va concedir llavors a Frederic Guillem la plena sobirania en el Ducat de Prússia a canvi d'ajuda militar, i en el Tractat de Radnot es va aliar amb el monarca transsilvà Jordi Rákóczi II que va envair Polònia-Lituània des del sud-est. Joan II Vasa va trobar un aliat en Leopold I d'Habsburg, els exèrcits del qual creuaren a Polònia-Lituània des del sud-oest. Això va desencadenar la invasió per part de Frederic III de Dinamarca de la part continental de Suècia a la primavera de 1657, en un intent de saldar vells comptes de la Guerra de Torstenson mentre Suècia estava ocupada en un altre lloc. Brandenburg va abandonar l'aliança amb Suècia quan se li va garantir la plena sobirania en el Ducat de Prússia, per part del rei de Polònia, en els tractat de Wehlau-Bromberg.
La guerra de Frederic III a Suècia va donar a Carles X Gustau una raó per abandonar el carreró sense sortida de Polònia-Lituània i lluitar, en lloc d'això, contra Dinamarca. Després de fer marxar el seu exèrcit cap a l'oest i realitzar una perillosa travessa dels estrets congelats en l'hivern de 1657-1658, va sorprendre als no preparat Frederic III a les illes daneses i el va obligar a rendir-se. Al Tractat de Roskilde, Dinamarca va haver d'abandonar totes les províncies daneses en el qual avui és el sud de Suècia. Els aliats anti-suecs mentrestant neutralitzaren l'exèrcit de Transsilvània i les forces poloneses devastaren la Pomerània sueca.
En 1658 Carles X Gustau va decidir que en comptes de tornar a les fortaleses sueques restants de Polònia-Lituània, preferia atacar Dinamarca de nou. Aquesta vegada, Dinamarca va resistir l'atac i els aliats antisuecs perseguiren Carles X Gustau a Jutlàndia i la Pomerània sueca. Al llarg de 1659, Suècia estava defensant els seus bastions a Dinamarca i a la riba sud del Bàltic, mentre els aliats guanyaven poc i es negociava la pau. Quan Carles X Gustau va morir al febrer de 1660, el seu successor es va conformar amb el Tractat d'Oliva amb Polònia-Lituània, els Habsburg i Brandenburg a l'abril i el Tractat de Copenhaguen amb Dinamarca al maig. Suècia va mantenir la major part dels seus guanys de Roskilde, el Ducat de Prússia va esdevenir un estat sobirà, i d'altra banda les parts tornaren en gran part al statu quo ante bellum. Suècia ja havia conclòs una treva amb Rússia en 1658, que va donar pas a una solució definitiva al Tractat de Cardis en 1661.
- ↑ Claes-Göran Isacson, Karl X Gustavs Krig (2002) Lund, Historiska Media. Pàg. 265. ISBN 91-89442-57-1
- ↑ Hruixevski (2003), pp. 327ff.