Trinat

El trinat és, en música, un ornament consistent en una alternança ràpida entre dues notes conjuntes (o graus conjunts) quasi sempre a una distància d'un semitò i d'un to. D'aquestes dues notes, la inferior es considera la principal i la superior la que actua com a ornament de l'anterior.

En la notació moderna, el trinat s'indica, habitualment, amb les lletres 'tr' a sobre de la nota que es considera principal en aquest trinat, o tan sols per una 't'.[1] A vegades aquestes dues lletres han anat seguides d'una línia ondulada, i -sobretot a la música del Barroc i de principis del Classicisme- fins i tot s'ha expressat directament la línia ondulada sense les lletres.[1]

Començament de la composició La Tourterelle, de Mr Caix d'Hervelois, per a viola de gamba. La primera nota, la penúltima de la primera ratlla i algunes altres tenen la indicació de trinat

Les dues notacions que figuren a continuació són equivalents:

Notació del trinat

L'ús de tots dos signes aclareix el sentit del trinat quan, en cas contrari, es podria dubtar de si cal aplicar-lo a més d'una nota o a dues de lligades.

La manera habitual d'interpretar un trinat és alternant amb gran rapidesa entre ambdues notes, és a dir, entre la que figura a la partitura i la que seria la immediatament superior, en funció de la tonalitat en la qual estigui el passatge, llevat que el trinat indiqui de manera explícita una alteració.

Normalment s'explica que l'execució d'un trinat és com segueix:

Execució del trinat

De totes maneres, el cert és que habitualment aquesta alternança entre notes no és mesurada, no segueix un ritme regular i estipulat, i a vegades, al llarg de la durada del trinat, varia la rapidesa en l'alternança, normalment en el sentit d'accelerar-se. Aquestes diferències en la manera d'interpretar un trinat acaben essent, en definitiva, una qüestió tant de gust personal com d'aproximar-se a la manera com s'hauria interpretar en el context històric i cultural en el qual aquesta música fou creada.

Un passatge breu que acaba amb un trinat. El primer cop s'interpreta amb el trinat i el segon cop, sense Un passatge breu que acaba amb un trinat. El primer cop s'interpreta amb el trinat i el segon cop, sense (pàg.)

A vegades el trinat s'interpreta començant per la nota superior; aquesta era una pràctica comuna en un nombre important de contextos de la música del Barroc. Semblantment, a vegades també es pot acabar de manera que la darrera alternança no sigui entre la nota principal i la superior sinó entre la principal i la inferior; d'aquesta manera el final del trinat s'assimila a un altre tipus d'ornament musical: el grupet (música).

Execució del trinat començant per la nota superior

Quan el tempo és ràpid i la nota és curta, pot ser que el trinat s'arribi a reduir a fer sonar la nota principal, la superior i altra vegada la principal, sense temps a cap més alternança. El nombre total de notes que componen un trinat depèn del tempo, de la figura musical a la qual s'aplica i de la forma com el toqui o el canti l'intèrpret.

  1. 1,0 1,1 Taylor, Eric. "The AB Guide to Music Theory: Part I" pg. 92

Developed by StudentB